La nova cursa espacial: més enllà del prestigi hi ha l’hegemonia científica

Aquesta setmana es commemora un esdeveniment que va canviar per sempre el món que coneixem. Per primer cop en la història, després de milers d’anys sobre la Terra, un home va trepitjar un cos celeste, la Lluna, el nostre satèl·lit. Sembla impossible, efectivament, i encara ho semblava més el 1969, ara fa 50 anys, perquè llavors no teníem ni una mínima part de la tecnologia que avui coneixem. Aquell primer reality show mundial, retransmès a tot el món a través de l’encara novella televisió, va trasbalsar l’imaginari col·lectiu com poques coses més ho han aconseguit fer des de llavors.

Avui estem acostumats a parlar per Skype amb un aparell que tenim a la mà amb persones que són a milers de quilòmetres de distància, estem avesats a la immediatesa, a saber al segon el que està passant a tot arreu... Llavors, aquella retransmissió borrosa semblava màgia, i cada nou pas era un autèntic esdeveniment històric. En aquell moment la cursa espacial va ser una qüestió de prestigi entre les dues superpotències de la Guerra Freda, els Estats Units i la Unió Soviètica. Cada nova fita per part dels uns o els altres era una demostració de la potència científica, i per tant militar, que tenia el competidor. Quan es va llançar l’Sputnik, el 1957, el que preocupava els nord-americans no era que hi hagués un aparell fent bip-bip voltant per l’espai; el que els preocupava era que això volia dir que els soviètics tenien un míssil amb capacitat per arribar al seu país.

La recerca que es va fer per a la cursa espacial va tenir aplicacions en el dia a dia perquè bona part d’aquest coneixement, inicialment militar i secret, s’ha acabat transferint al món civil. I no és casualitat que ara, que tornem a viure una mena de Guerra Freda en la qual es torna a parlar d’armament com feia anys que no passava, i quan la competència entre els Estats Units i la Xina es juga en el terreny de l’alta tecnologia, s’hagi reactivat la cursa espacial. Els Estats Units volen tornar a la Lluna el 2024, si és possible amb una dona astronauta, i la Xina ja ha enviat sondes a la cara oculta del satèl·lit i planeja enviar-hi una tripulació abans del 2030.

Com va passar als anys seixanta, hi ha una part de prestigi patriòtic i d’honor, però en el fons el que està en joc amb tot plegat és l’hegemonia científica en un món que cada cop depèn més dels avenços tecnològics. Tothom s’hi suma, i l’Agència Europea també fa bé de ser-hi, perquè qui no sigui a l’espai no tindrà en el futur immediat cap paper rellevant tampoc a la Terra.

Tots els especials que aquests dies es dediquen a l’aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna i a la cursa espacial -l’ARA s’hi suma al llarg de tota aquesta setmana- estan justificats per la importància del que va passar i, sobretot, perquè tot plegat tindrà conseqüències en el nostre futur.