A CONTRACORRENT
Misc23/08/2020

Damià Gibernet: “Ara ser pagès és molt sexi”

L'amo de Cal Mandó és una espècie de Darwin de Collserola, genetista amateur

Txell Bonet
i Txell Bonet

PeriodistaQuedem a la carretera de la Rabassada. Per arribar, el camí només se’l sap ell. Ni treballa en una oficina ni viu en un pis. “Estic les 24 hores rodejat d’animals. I quan entro en aquest bosc, noto que entro a casa meva. Tant és casa el menjador com el galliner”. Les cabres reconeixen el soroll del motor. Obrim la porta de la Masia Cal Mandó. Lladrucs. Els mastins Foc i Boira ens venen a llepar. El seu amo és una espècie de Darwin de Collserola, un genetista autodidacta que aprèn jugant amb experiències reals. “De petit no m’interessava el futbol. Al pati de l’escola regava els geranis. Veia el Félix Rodríguez de la Fuente. Amb 14 anys em vaig fer voluntari del Zoo de Barcelona, i des de llavors que és la feina de la meva vida. El món exòtic i el món urbà són oposats, entren en conflicte, però allà on fan les paus i es troben és en el món rural”.

A les parets, rescatats de l’oblit d’un magatzem, hi té rètols antics amb siluetes de pumes i antílops. Espècies que ja no són al nostre zoo, i aviat potser ja no seran ni al planeta. Al costat, una biblioteca sobre biologia i botànica. La darrera adquisició, un llibre sobre les males herbes. “No només certs animals del zoo estan en perill d’extinció. El meu màxim interès és la recuperació de la biodiversitat més domèstica, que també ens connecta amb la vida salvatge. Per això faig un banc de llavors. És un llegat que acumula el saber de les nostres generacions passades. Si recuperes una llavor, a diferència de recuperar un panda, en què recuperes una informació genètica, aquí també recuperes el saber de totes les generacions de pagesos que l’han anat seleccionant i millorant. És un patrimoni emocionant”.

Cargando
No hay anuncios

Com dos peripatètics, xerrem mentre passegem per la finca. Les gallines escatainen. “Vaig descobrir que, al zoo, el més important que hi havia hagut eren les gallines: la majoria de races autòctones que ara existeixen és gràcies al zoo, que les va salvar in extremis. Un aficionat avícola d’Horta conservava races de gallines en perill d’extinció, i va donar la col·lecció al zoo de Barcelona. Tenien voluntat de recuperació de les races antigues i que la gent de pagès, si anaven al zoo, es poguessin endur els animals que estaven desapareixent. Hi ha idees ara que semblen molt modernes i fa 100 anys ja les tenien. A principis del segle XX, el ressorgiment de la biologia i l’amor a la pagesia aquí eren cabdals amb la Junta de Ciències Naturals. La Guerra Civil ho va aturar tot”.

En Damià Gibernet està recuperant la gallina de Sant Cugat, desapareguda fa més d’un segle. “M’interessen les races autòctones, no per la puresa sinó perquè estan més ben adaptades al medi. Si puc presumir d’alguna cosa és d’experimentar amb la biodiversitat”, explica, ja que també creua races per aconseguir ous de colors. Com que la gallina araucana fa ous blaus, la barreja amb una que fa ous rossos, i aconsegueix ous verds!

Cargando
No hay anuncios

“Soc fill de mare soltera, i net d’àvia soltera, i quan vaig heretar aquesta masia familiar, documentada des del 1740, vaig començar a fer permacultura sense saber que existia el terme. Casa meva és un ecosistema viu i circular: els ànecs i els tòtils controlen els llimacs, els gats els ratolins, les carpes es mengen les herbes de la bassa, les cabres el sotabosc que provoca incendis. A l’hort, faig guaret. Aquí tothom té la seva funció. Amb les nostres accions conservem o no la natura”. Sempre amb un somriure i un brillar d’ulls, aquests consells i troballes en Damià els explica a les xarxes, sota l’etiqueta d’AgroYoutuber. “Ara tenir hort és molt guai, els pagesos serem els futbolistes del futur. Durant el confinament, sense futbol no passava res, i sense pagesos no duràvem ni un dia. Ara ser pagès és molt sexi. Un amic meu triomfa més a Tinder si a la foto surt amb les ovelles”.

M’acosta als ferrocarrils. Passem per davant de l’església de Santa Maria de Vallvidrera. “Aquí hi tinc el nínxol, no et sembla bonic que m’enterrin al Parc?”