L’amenaça il·liberal

Filòsof i professor a la UABEn un article recent, el filòsof John Gray considera que el Brexit és providencial perquè allunya el Regne Unit de l’onada d’extremisme de dretes que assetja el continent. Les illes Britàniques, on el UKIP té una presència residual, serien el darrer bastió del liberalisme que té les hores comptades a l’altra banda del canal de la Mànega. D’aquesta manera, Gray ens recorda amb ironia que el progrés moral i polític és molt fràgil. Les conquestes ètiques del passat s’obliden ràpidament i els homes obeeixen més les pors del present que els mandats de la consciència. Per aquests motius, avui és racional conjecturar un futur apocalíptic europeu a causa de l’autodestrucció de la democràcia liberal.

Els estudis sobre la perenne crisi de la democràcia posen l’èmfasi darrerament en el terme 'il·liberalisme' o 'postliberalisme', que designa un ordre polític que desatén els principis fonamentals de l’estat de dret, és a dir, els drets humans individuals. Els il·liberals volen identificar la llei amb els costums o la religió del poble, imposant a tots les creences i les formes de vida de la majoria. El liberalisme polític neix precisament per defensar els individus de l’opressió de la majoria quan s’ensenyoreix de la societat. Una de les tesis que van prenent força és que l’auge de les democràcies il·liberals és el fruit (segons alguns en seria el símptoma) d’una patologia democràtica.

Com si la situació fos bèl·lica o prebèl·lica, de nou la primera víctima de la guerra electoral és la veritat. Les paraules campen ara sense vergonya pels discursos de representants institucionals i polítics de primera fila. Des que Trump va donar el tret de sortida, amb la lliçó ben apresa del pioner Berlusconi, tothom està autoritzat a dir qualsevol cosa quan li donen un micròfon. El menor dels pecats és la negació de les evidències, d’aquí se’n segueix una sospita que cobreix tota la premsa i desorienta els ciutadans. Amb l’invent de les 'fake news', Trump pretén destruir la credibilitat de tothom. Per comunicar i tenir ressò no cal ser creïble, sinó sincer, dir les coses tal com raja. Això permet que els xenòfobs guanyin popularitat. Mentre abans es tenia prou decència per pensar abans de parlar, avui s’ha perdut la por a les conseqüències dels propis actes i el passat d’Europa s’ha tancat als museus.

Ho hem vist darrerament. Pablo Casado afirma que “Espanya no pot absorbir milions d’africans que vinguin a buscar un futur millor a Europa”. El canceller austríac, Sebastian Kurz, ha dit explícitament que treballa per a la normalització de les idees d’extrema dreta. Hans-Georg Maassen, defensor de la Constitució alemanya, ha dubtat de la veracitat d’un vídeo en què es veia l’assetjament d’un grup de neonazis a immigrants pels carrers de Chemnitz, i ha estat referendat per Horst Seehofer, ministre de l'Interior, que va afirmar que la immigració és la mare de tots els problemes polítics a Alemanya. La manca d’escrúpols comunicatius es conjumina aquí amb una Unió Europea que després de dècades de neoliberalisme ha deixat sense esperança les classes mitjanes, les quals són preses fàcils per al populisme de dretes.

Si no es recupera el teixit social i les polítiques de suport a aquells que necessiten ajuda per alçar-se, la mà dura del feixisme podrà imposar-se a tot el continent. L’esquerra europea es debat entre les temptacions de l’utopisme càndid i el col·laboracionisme amb l’opressor, i s’ha conformat amb fer de consciència moral d’Occident a misses dites. Les alternatives que s’ofereixen no són tampoc engrescadores. D’una banda, reforçar els mecanismes elitistes de la democràcia per acabar substituint la política per la tècnica; de l’altra, una mobilització popular enèrgica que acabi amb els procedimentals liberals.

Atès que aquests discursos alternatius només serveixen per donar més raons als estrategs d’extrema dreta, cal revitalitzar el nucli ètic de la democràcia, és a dir, la participació mediada i informal dels ciutadans en el procés legislatiu. En definitiva, l’intercanvi recíproc de les perspectives entre els participants en la deliberació democràtica com a instrument preferent per a la construcció inclusiva d’un subjecte col·lectiu.

Tanmateix, l’arena deliberativa, vehiculada avui sobretot a través de les xarxes socials, és un espai de soroll, crits, sentimentalisme i ocurrències, en què el boc gros s’imposa fàcilment a la discussió enraonada. Està vist que aquest espai privilegiat d’intercanvi no satisfà les promeses que els pioners de la ciberdemocràcia anunciaven. A la xarxa hi ha una perillosa aliança entre la simplificació i la manipulació. El ciutadà que creu que s’informa en realitat és l’objectiu d’una maquinària de guerra en nom d’interessos inconfessats.

Òbviament aquest virus il·liberal que surt de les urnes no és fàcilment exterminable. No hi ha vacunes ni antibiòtics. El feixisme no mor mai. El seu aliment és la ràbia, la frustració i el ressentiment, els quals no troben canals prou enèrgics en la deliberació democràtica.

L’autodestrucció de les democràcies està sent transmesa en directe. Com deia en Ramoneda fa uns dies, ningú no pot al·legar ignorància. Aquests temps requereixen una actitud civil militant i que els ciutadans facin de guardians de la justícia.