Ingenuïtat inacceptable
És difícil, es diria que fins i tot obscè, fer un exercici crític quan la majoria del govern català pateix presó. Tanmateix, la proximitat de les eleccions autonòmiques ho fa necessari. Cal examinar les accions del govern cessat per valorar qui ha d’encarregar-se a partir d’ara de desfer els nusos, les inestabilitats, les divisions i les pressions policials, judiciàries i polítiques sobre el país.
Constatem, d’una banda, que el Procés ha sigut una cortina de fum: ha posat en segon pla la corrupció política, econòmica i moral de les oligarquies espanyoles, ha donat ales a un gir centralitzador de les polítiques públiques de l’Estat, ha tapat les vergonyes de la Generalitat (retallades neoliberals). D’altra banda, ens esperen anys i panys de procediments judicials que contaminaran estèrilment la vida política, tal com li convé a l’estratègia de passivitat política de Rajoy.
L’empresonament del Govern demostra en efecte la disponibilitat d’alguns consellers i conselleres de fer-se càrrec de les seves responsabilitats individuals. Però no són aquestes les virtuts de l’home polític, sinó l’assumpció de responsabilitats col·lectives i el retiment de comptes. Els càrrecs polítics han posat l’èmfasi en l’ètica de les conviccions, tot relegant a un segon pla l’ètica de la responsabilitat, la qual ha estat substituïda pel victimisme. Sentim ara, amb un estupor que esdevé escàndol, que molts dels responsables polítics de la situació actual reconeixen que no hi havia suport institucional ni popular per realitzar la independència, i que la repressió policial (real i anunciada) va ser el motiu dels vaivens en les (no) declaracions i (no) proclamacions.
La virtut política, com ja deia Maquiavel, consisteix precisament a saber preveure les conseqüències de les pròpies accions i a propiciar aquelles que siguin més favorables al poble. En lloc d’aquesta virtut el Govern ha sostingut com un mantra que havien d’obeir el mandat popular i que no hi havia cap altra opció, com si es tractés d’una situació tràgica. Adduir absència d’alternatives és la mentida habitual de tots els polítics. Aquest estat de coses ha estat afavorit per la proliferació de missatges sectaris a les xarxes socials que reclouen els electors en caixes de ressonància tancades en les quals no entren les opinions incòmodes.
En política, però també en la vida, no compten les intencions, sinó els resultats. Els executors del procés independentista han errat l’oportunitat, com ho demostra el fet que ara estem pitjor del que estàvem: no només no s’ha aconseguit la independència sinó que s’ha perdut gran part de l’autogovern. Es diu que la culpa és del malèvol estat espanyol, que ha imposat un 155 despietat i cruel i que ha empresonat el Govern. Però, ¿algú creia que la independència seria un camí de roses? ¿Algú dubtava que el Procés derivaria necessàriament en una guerra bruta?
El Procés va néixer amb la il·lusió com a lema. L’Estat, ferotge, inclement, fred i calculador per naturalesa, tritura les il·lusions. Només un crèdul o algú de mala fe podia pensar que les coses podien ser diferents. Els membres del Govern no es poden permetre de ser ingenus i que ho hagin estat demostra que no es mereixien ni es mereixen la nostra confiança. En la lluita s’han de calibrar les pròpies forces abans d’iniciar l’enfrontament. De la nostra derrota n’és culpable el rival, però nosaltres en som responsables.
Algú va batejar el Procés com la revolució dels somriures, una idealització de Maig del 68 combinada amb un enaltiment del pacifisme com si els mitjans poguessin justificar les finalitats. Ara com ara, els únics somriures són els sardònics d’aquells que tenen la força per aturar amb policies i jutges aquesta revolució que, fa mal dir-ho, és vista majoritàriament des de l’exterior com quelcom irrisori.
La il·lusió ha deixat pas a la frustració, que és condició de possibilitat de l’aprenentatge històric. Roman, doncs, l’esperança que hàgim après alguna cosa. Aquest curset accelerat en la cruesa política ha fet madurar la ciutadania i tant de bo també l’hagi fet indòcil davant els cants de sirena de les utopies que no volen pagar el preu sempre excessiu de totes les revoltes. S’han acabat les il·lusions: sabem com les gasta l’Estat i sabem qui no assumeix les seves responsabilitats. Les opcions electorals són, ai las, descoratjadores.
