Com llàgrimes en la pluja
“He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja”
Aquestes són les paraules que, a Blade Runner, pronuncia el replicant Roy Batty (Rutger Hauer, d’ulls blau cel i cabells blancs) davant del caçador Rick Deckard, a qui acaba de salvar la vida, interpretat per Harrison Ford en un dels seus millors papers.
La pel·lícula és, entre moltes altres coses, una reflexió sobre la memòria i sobre la nostra capacitat d’inventar memòries o d’incorporar, com si ens fossin pròpies, les històries dels altres o les que ens han explicat sobre nosaltres mateixos.
La memòria té molta part d’invenció. Malgrat tot, donem per bons un munt de records íntims, més relacionats amb els amors i els odis, les pèrdues i els guanys, les alegries i les penes, i un munt de records més circumstancials, que són els que solen interessar als historiadors. Som la barreja de tota mena de records. I, com els replicants, també tenim records implantats, més o menys falsos, que ens ajuden a crear identitats.
Vaig néixer el 1954, però no tinc gens clar que aquest fet, compartit a Catalunya per 28.837 homes i 27.235 dones, sigui gaire rellevant. ¿Els d’aquell any, o els de mitjans dels cinquanta, som una generació singular de replicants? No ho crec. Som, sortosament, complexos i diversos.
He viatjat enfonsat en el fenc, en un carro de bous. He anat amb biscúter i he vist néixer el sis-cents. He anat a buscar el gel de la nevera amb una galleda. He vist els capellans fent la missa d’esquena al poble i m’he penjat de la corda per tocar la campana. He begut Trinaranjus en l’ampolla original, en forma de fruita. He vist néixer el Chupa Chups, perquè el fill de l’inventor era company meu d’escola. He escrit cartes a l’Elena Francis per a una noia de fer feines que vivia una història d’amor: estava separada i preguntava, plorant, què podia fer. He llegit la resposta espantosa de l’Elena Francis. He vist la policia venir a buscar el meu pare per rojo y separatista. He amagat el retrat de Franco que teníem a classe penjat a la paret. He sentit un professor dient que la Guerra Civil enfrontava los buenos catalanes contra los malos catalanes. He vist un company de classe rebre de valent perquè va dir que, segons això, el seu pare era dolent i no hi estava d’acord. M’he vist a mi callant per no rebre. He incendiat -accidentalment- tot el solar, ple d’arbres i palmeres, del que poc després va ser el Parc Moragues, al cor de Sant Gervasi. He fet fogueres de Sant Joan a la plaça Molina. He aixafat raïm per fer vi, al celler del meu oncle Delfí. M’he banyat sense por dels talls de digestió gràcies al meu oncle Delfí, que deia que això eren ximpleries. He esquiat amb esquís de fusta i botes de cuir. He vist néixer els Beatles, els Rollings, els Animals, Bob Dylan i Los Bravos. He vist tres cops Tómbola, amb la Marisol. He imprès octavilles amb una vietnamita i les he llançat al claustre de la Facultat de Filosofia i Lletres d’aleshores, a l’edifici de la plaça Universitat. He cridat, pels carrers, “Franco, asesino”. He dut una boina amb una estrella roja, inspirat per la mort del Che i la lectura del Diario de Bolivia. M’he enamorat d’una noia perquè llegia el mateix llibre que jo, Rayuela, de Julio Cortázar. Això és un tast, molt breu, de la meva memòria fins als 18 anys. Alguna coincidència?
