David Cirici: “És immoral que un espot publicitari estigui més ben pagat que una novel·la”

BarcelonaDavid Cirici (Barcelona, 1954) va tancar un parèntesi editorial de gairebé una dècada guanyant el premi Prudenci Bertrana 2011 amb I el món gira (Columna). Fins llavors havia compaginat la creació literària amb la publicitat, que reconeix que era “una feina divertidíssima”, però que també li exigia moltes hores. “A les nou del matí estaves rodant i a les deu de la nit ja pensaves l’espot següent, tot i que nosaltres en dèiem pel·lícules”, explica assegut en un dels sofàs de l’Hotel Hesperia, escenari habitual per als autors que publiquen a Grup 62. Cinc anys després del Bertrana, Cirici -col·laborador de l’ARA- ha aconseguit els 60.000 euros de l’últim Sant Jordi amb la novel·la El setè àngel (Proa), que fa col·lisionar el món estable d’una família de classe mitjana-alta amb una realitat complexa, dura i actual, la dels milers de refugiats que naveguen pel Mediterrani amb l’objectiu d’entrar a Europa. Els dos protagonistes són l’Ernest i el Marc, pare i fill. La vida del primer comença a trontollar quan el nen de set anys cau a l’aigua mentre naveguen entre Patmos i Icària.

El llibre comença amb la topada entre un veler i una llanxa. A la primera embarcació hi viatgen l’Ernest, la Sophie -la seva nova parella- i dos nens, el Max -fill d’ella - i el Marc -fill d’ell-. A la segona hi va un grup de refugiats sirians.

Al primer paràgraf de la novel·la l’Ernest ja té la premonició que perdrà el Marc, i és el que acaba passant. Està bé que una novel·la sobre un naufragi s’estalviï la part del confort. A Allò que vaig estimar, de Siri Hustvedt [publicada a Angle el 2008], hi havia una primera part del llibre que no m’acabava de quadrar, en què coneixíem un matrimoni i els seus amics, tots ells feliços. Era més endavant que es donava el trencament: el fill moria i era un trasbals. Aquest llibre de Hustvedt va ser important per a El setè àngel.

N’hi va haver algun altre?

Intemperie, de Jesús Carrasco [Seix Barral, 2012]. Té un argument mínim: explica la fugida d’un nen per un paisatge àrid, enmig del no res, que recorda La carretera de Cormac McCarthy [Edicions 62, 2006].

El setè àngel està ambientada el 2015, en plena crisi humanitària a Europa. ¿Va ser llavors que se’t va acudir la idea per al llibre?

No. Vaig escriure’l molt ràpid, en quatre mesos -després vaig passar el mateix temps corregint-lo-, però la idea inicial és molt antiga: la vaig tenir fa uns vint anys. Volia escriure sobre l’esfondrament d’algú i la possibilitat de refer-se, la història d’un triomfador que va a parar al lloc dels perdedors. El protagonista estava inspirat en un amic pijo i una mica racista que un dia, navegant pel sud de Cadis, tenia un accident i era recollit per una pastera d’immigrants.

¿Com és que no vas començar la novel·la llavors?

Sort que no ho vaig fer! Llavors hauria escrit el llibre, en part, per criticar aquell personatge. Ara, en canvi, qui cau a l’aigua no és el pijo, sinó el fill d’algú que se m’assembla.

¿Hi ha, més aviat, una voluntat d’autocrítica? Recordo un fragment en què l’exparella de l’Ernest, la Sara, el culpa d’haver estat sempre absent. I li diu que només li interessaven les “campanyes”, els “espots” i “les reunions amb gent important”. L’Ernest també es dedica a la publicitat.

Els escriptors busquem una manera d’explicar les nostres mancances i temors. Hi ha elements en aquest llibre que tenen punts en comú amb la meva vida: la relació amb l’ex, la incomoditat amb la nova dona, la seva feina com a creatiu publicitari... i una certa frivolitat, barreja de ser despistat i de semblar que passi de tot. Aquest últim aspecte està lligat amb la responsabilitat i la deixadesa, un conflicte que tenim els de la meva generació, sobretot els homes. Igual que el personatge, jo també m’he fet retrets. A El setè àngel l’Ernest descobreix el que és important. Com ell, jo també m’havia fixat massa en la feina i els diners.

Ara escrius i ets professor de català a l’Institut Menéndez y Pelayo.

Quan vaig publicar I el món gira tenia terror i desconfiança sobre les possibilitats de viure de la literatura. Els escriptors dediquem moltes hores a la nostra feina i fer un bon llibre requereix una preparació que no es valora gaire. És immoral que un espot publicitari estigui més ben pagat que una novel·la.

A més de l’últim Sant Jordi, has guanyat l’Edebé 2012, el Ramon Muntaner 2013 i el Vaixell de Vapor 2015.

Una cosa són els premis i una altra aconseguir que et llegeixin. Estic molt content amb Molsa [Edebé, 2013], que ja s’ha traduït a cinc llengües. Comparteix amb El setè àngel la pèrdua dels fills, i el fet de sentir-te desemparat en un entorn estrany. Totes dues són novel·les sentimentals i amb experiències tràgiques: una per a nens i l’altra per a adults.

En aquesta última hi ha una mirada als refugiats. En comptes d'ofegar-se al mar, el nen és recollit per un grup de refugiats que viatgen en una embarcació, i aquí comença un llarg trajecte per Grècia, primer a Samos, després a Atenes, i finalment Idomeni.

No és un llibre per despertar consciències ni és oportunista: els refugiats són un tema nostre i a un català del segle XXI l’afecta. A l’assaig La nueva lucha de clases, Slavoj Zizek explica que l’integrisme és una reacció contra el fet d’haver negat una realitat: neix dels intel·lectuals però arrela en les classes populars. Ens odien perquè els hem posat fronteres i no els respectem. A l’hora d’escriure la novel·la em preocupava donar una visió pietosa i bondadosa. Volia que la realitat dels refugiats es visqués com un drama sense judicis, com quan veiem una notícia a la tele sense sentir la veu en off.

La Setmana Santa del 2016 vas anar a Idomeni.

Em vaig sentir com si fos en una mena de festival de la cooperació i l’ajuda. Si només tenies en compte el que veies, l’ambient era més alegre que trist. El drama d’aquelles persones no era Idomeni en si, sinó que hi havien anat a parar perquè prèviament havien perdut el pis, el cotxe, la feina i els familiars. De cop i volta no els quedava res de res i acampaven a l’estació de tren, amb l’únic objectiu de creuar la frontera.