74

"[...] i soc aquí davant de la vida

com davant d’un vestit

que ja no et va bé"

Charlotte Delbo

Hi ha endarreriments insuportables. Retards que pertorben. Vergonyes duradores. Crec que tots ho hem llegit enmig d’aquests dies d’agost. Finalment, el BOE –paper d’Estat, veritat oficial– va publicar divendres passat la llista dels republicans catalans i espanyols assassinats als camps de Mauthausen i Gusen sota la crueltat infinita del nazisme. Contra la burocràcia de l'oblit, ho recomptava dilluns. Només 72 hores després. 74 anys de vergonya més tard. 74 anys després d’aquell maig tèrbol del 1945 d’alliberaments i alhora de desconcerts davant la brutalitat deshumanitzadora de l’univers concentracionari nazi. 74 vol dir alguna cosa més també: 33 anys de silenci sota dictadura còmplice i 41 d’oblit sota democràcia amnèsica. 74 anys –3.848 setmanes– per poder ser oficialment difunts al registre civil. Per constar mort. Per pensar-hi deu mil cops. Com a dada bèstia. Com a símbol bestial. Com a símptoma, també, de cada bestialitat.

Demanar-se per què es triga 74 anys reobre quasi totes les preguntes, reclama furetejar tots els perquès, indagar quina és la natura de l’Estat i la societat que ho permeten i explorar si aquest va ser un altre dany col·lateral més, més roí i el més infame, dels pactes de silenci transicional. Per què han hagut de passar set dècades i mitja? Tot plou a raig de nou. Si n’afegim cinc més, han passat 79 anys després que Serrano Suñer, 'cuñadísimo' i ministre d’Exteriors, els qualifiqués –en nom de l’estat espanyol– com a "no espanyols" i enviés directament 10.000 republicans als camps de l’infern dels quals ningú mai va sortir: ni els morts ni els vius. D'allà, triangle blau d’apàtrides, pedrera i mort per als "rojos españoles" i 74 anys, encara, d’expatriació forçosa. Nòmades de l’horror en un exili sord, tot just fins divendres passat. 74 anys rodant el món, perquè no eren morts oficials encara. "Com vam arribar a comptar el temps! El temps que es mesura no és la mesura dels nostres dies. Allà, sí", escriu la supervivent d’Auschwitz i Ravensbrück Charlotte Delbo. Sobra dir –ara i aquí– que 74 anys és avui una dràstica unitat de mesura.

Més encara, cou i cou massa, si comptem que a les portes de Mauthausen és on es va vertebrar el jurament perenne i universal del ‘Mai més, enlloc, contra ningú’. L’hemeroteca, amb tot i contra tot, sempre és un recer i opera com a retrovisor: fer tard a segons què desvetlla i despulla del pes del pas del temps. El primer president del Regne d’Espanya a visitar Mauthausen va ser Rodríguez Zapatero el 2005. Ho recordo perfectament, per altres motius i avui més encara: allà vaig conèixer l’Anna Gabriel Sabaté. Aquell dia Vicent Partal escrivia un editorial inesborrable: "Als nostres herois". Per ser-ho, mirin com els han tractat. El 1978, si un fita més enrere, els diaris vells parlen d’una ofrena floral reial de Joan Carles I al monument que els supervivents republicans havien sufragat al camp. A la lletra petita, però, s’aclareix que no, que qui hi va anar va ser una delegació menor, perquè, "entretanto, Don Juan Carlos y Doña Sofía visitaban" indústries i anaven a l’Òpera de Viena. Fet i desfet, era l’hereu designat pel règim que havia signat la sentència a tanta mort. Entremig, el 2004, el ministre Bono va tenir l’equidistant idea de l’equiparació i un 12 d’octubre va fer desfilar junts un exmembre de la Divisón Azul i un republicà dels que van alliberar París, equiparant qui va combatre Hitler amb qui el va defensar. M’estalvio comentaris que caurien pel lliscant pendent del Codi Penal.

Molt abans, a les palpentes, Josep Benet va incitar Montserrat Roig a perdre’s en la memòria extraviada dels supervivents –per trobar-ho gairebé tot i gairebé desistir-hi alguna vegada–. Ja havien passat gairebé 30 anys de l’alliberament dels camps i el fiscal Bauer, que es desesperava amb les connexions nazis al poder alemany, feia cinc anys que havia mort en estranyes circumstàncies. Va haver-hi un temps fosc, també, en què ser supervivent de la deportació era sospitós a ulls d’ortodòxies cegues, com si haver-ne sortit viu fos culpa i condemna. Després vam conèixer Joan Escuer. I vam escoltar Neus Català. I vam recuperar Francesc Boix. Després tot es va complicar. Fins avui.

Esperar 74 anys redimensiona una panoràmica ja revisitada, antiga i massa coneguda: impunitat i oblit com a elements constituents. Avui, cinc dies després, només li demanaria a Irene Lozano que ho inclogués al proper informe propagandístic d’España Global. Com a marca de la casa pot afegir, mentre recorda que han passat 74 anys per reconèixer les víctimes de Mauthausen, que no és cap fet accidental sinó estructural. Que Franco encara té mausoleu i Serrano Suñer i tants d’altres, algun carrer; que als 65.000 catalans represaliats pel franquisme no se’ls van anul·lar les sentències fins al juliol del 2017. I encara al Parlament de Catalunya i per iniciativa del teixit associatiu memorialístic. Pot incloure també que les cunetes encara en van plenes –114.000 desapareguts– i que confonen obrir ferides amb el dret a poder tancar-les dignament. Fins i tot que la placa d’homenatge a les víctimes de la tortura franquista a la Via Laietana va durar 24 hores davant una comissaria plena de càmeres. Però per girar full, com sol escopir el ritual de la impunitat, primer cal escriure'l i després llegir-lo i entendre'l. Però aquí van tancar un llibre en blanc de cop i el van llençar a la foguera. Qui ens rescabalarà dels anys de desinformació i desmemòria?, cantava Raimon.

Contrahistòria fèrtil, caldrà recordar que ha estat la lluita social i civil per la memòria, sempre des de marges i tangents, la que ha aconseguit que 74 anys després, aquest mateix any i tan sols fa dos mesos i quinze dies, s’hagi fixat al calendari el 5 de maig com a diada oficial per homenatjar les víctimes republicanes del nazisme. En canvi, el reclam d’Amat-Piniella, supervivent i autor de 'K.L. Reich', per a una internacional del dolor és de dècades abans.

A l’imprescindible ‘La mesura dels nostres dies’ de Delbo (Club Editor, 2019; corrin cap a la llibreria, si us plau), Charlotte –a qui Primo Levi recomanava llegir– va escriure: "Vam passar els dies comptant el temps, vam passar el temps comptant els morts. Ens hauria fet por comptar els vius. [...] Quants dies falten perquè em comptin a mi també?" Mirall del temps, avui podem escriure que perquè recomptin, recordin, rehabilitin i rescabalin oficialment 4.427 morts de l’oblit han fet falta 27.010 dies. Ara ja sabem que han hagut de passar 74 anys sencers a l’estat espanyol. 74 anys en el buit i dècades en nit i boira. Una mica menys –això sí, qui sap, ves a saber– que el ‘sine die’ on estàvem desapareguts i esmaperduts fins divendres passat. Contra la burocràcia de l'oblit, ho recomptava dilluns. Només 72 hores després. 74 anys de vergonya més tard.