Darreres tardes amb Rodrigo

Periodista i activista social"El poder és un gran delinqüent impune"

Leonardo Sciascia

Enmig de la plaça, la Laura em va preguntar si estava content amb la primera sentència contra Rodrigo Rato. Pausa. Reconec que no vaig saber gaire què respondre i anava camí d’emmudir. Ni pena ni eufòria, només un infinit agraïment per l’acusació popular. Pausa. Ni per a amics ni per a enemics, no hi crec en la presó. Pausa. Odia el delicte i compadeix el delinqüent, deia Concepción Arenal en les premisses oblidades de l’humanisme penal. Pausa. Tot a prova altre cop, doncs, perquè els principis hi són sobretot per als moments difícils. I en els fàcils sempre és massa fàcil invocar-los. I no, no crec en la presó i és fotut dir-ho davant d’algú que ha generat tant dany social i tant sofriment humà, des de la destrucció de l’Iraq fins als paisatges devastats per l’especulació. Algú que, amb tant poder per fer la vida millor, l’ha fet impossible a milions i milions de persones. Les preguntes necessàries i incisives de la Laura –la Laura Rosel, del 'FAQS', esclar– no em van esvair els sòlids dubtes. Però em van aclarir algunes certeses sobre la criminalitat neoliberal d’aquest decenni des de l’inici de la crisi. Sobretot de la roïna impunitat que regna i blinda encara els seus responsables directes i indirectes. Encara manen.

El primer que vaig pensar era que tot plegat no deixava de ser una trampa vergonyosa i falsa –el sistema funciona, qui la fa la paga i el ritual habitual mesquí–. El segon, que el sistema es desempallegava cínicament d’un peix gros per espolsar-se les pròpies responsabilitats. M’agradaria creure que és una sentència contra tot un model, però no. A Al Capone també el van enxampar finalment per un frau menor, no per haver construït tot un sistema paral·lel de poder que continua manant les nostres vides. Al final totes les sentències –almenys per ara– són per a l’epidermis de la cultura de la cobdícia de les cúpules bancàries. Qui respondrà del forat de 12.000 milions de CatalunyaCaixa? Qui pels 23.000 milions que es van injectar a Bankia? Ho van aclarir dos ministres en el seu moment. Helena Salgado, en castellà; Mas-Colell, en català. Amb les mateixes paraules: "La crisi la pagarà qui no l’ha provocada".

"Hauria estat com parar-ho tot enmig de la festa", va dir Alfons Todó, que aquests dies s’asseu al banc dels acusats amb Narcís Serra per haver-se apujat el sou enmig de la crisi. Però resulta que la festa va aturar-se en sec i de cop i la derrapada encara dura. Sis voltes de campana, sinistre total i danys irreparables: milers de desnonats, un milió de preferentistes, el sistema català de caixes mort del tot i un rescat bancari –meitat frau i estafa sencera– que encara paguen vostès. Ja coneixen els discursos del poder anunciant tot el contrari del que passarà: "No costarà ni un euro a la ciutadania". El govern Rajoy ja va donar per perduts, ara fa un any, 50.000 milions d’euros. De Zapatero millor que no en parlem: el darrer gest del seu darrer consell de ministres –oi, Rubalcaba?– va ser pur realisme tràgic, indultar un banquer corrupte i no qualsevol. Alfredo Sáenz, número dos del Santander en un país on hi ha una prerrogativa judicial anomenada doctrina Botín, que deia –bàsicament– que si et deies Emilio Botín ja et jutjarà Déu, però mai cap jutge a la terra.

Mirall del temps, la trampa principal és el relat falsejat i irresponsable a què ens conviden. Ara resultarà que el 'crash' va ser responsabilitat exclusiva de quatre banquers en format sangonera. I no, el sacrifici de Rato –diuen, diuen, diuen– el van decidir en un despatx Botín, Fainé i González. I tot i així, la metàfora del retaule d’una època és dràstica: el ‘pare’ del ‘miracle econòmic espanyol’, condemnat per apropiació indeguda continuada. Permetria extrapolar, dràsticament també, que aquell miracle ja va ser precisament allò: una apropiació indeguda continuada –és a dir, un robatori– que encara dura avui. I que justícia, de mínims, seria que tornessin fins al darrer cèntim d’euro robat. Per llogar-hi cadires: la crisi que van provocar ha deixat al camp de batalla bancari els seus màxims promotors. Només queda banca privada: ni sistema català de caixes ni embrions de banca pública. Tot el poder per als mateixos. Sort en tenim dels esbossos de finances ètiques, alternatives i solidàries i de les caixes cooperatives –les úniques que han quedat dempeus– que mai van perdre al pòquer perquè mai van jugar al pòquer.

Si la crisi –aquella i les que vindran– va néixer de la voracitat dels carronyaires, aleshores només podem dir que la crisi continua i que caldria no oblidar que La Caixa va ser qui més preferents va col·locar. Panorama: no hi ha hagut reconeixement de responsabilitats, ni reparació dels danys causats –alguns, irreparables– ni hem sabut construir una arquitectura que consolidi garanties que no tornarà a passar. La psicopatologia del poder i la condició humana donaria per a moltes reflexions: el suïcidi de Blesa, del qual hem parlat tant com tan poc ho hem fet dels suïcidis desesperats quotidians; la presó per a Rato; la condemna a tot un consell d’administració on no hi faltava ningú –ni partits polítics ni grans sindicats–, o les portes giratòries de la trama.

Però deixant el pessimisme per a temps millors, l’escletxa d’aquesta primera sentència –sempre l’escletxa on aferrar-se– ens recorda que la impunitat sistèmica no és invencible, que un 'crowdfunding' de mans solidàries va finançar l’acusació popular, que algun 'hacker' va filtrar els correus de Blesa, que la PAH ha posat el cos per aturar centenars de desnonaments i que milers de preferentistes –gota a gota– van guanyar els bancs que els enganyaven dient que protegirien els estalvis d’una vida sencera. Ell, tot gangsteril enmig del Far West financer i a punt de treure la Browning, va etzibar: "Es el mercado, amigos". Avui –gràcies, 15MpaRato; gràcies, Xnet, i mai ho direm prou– li podem dir, col·lectivament i no només a ell: "És la possibilitat –difícil, escassa, costosa– de justícia democràtica, lladres". Si el poder només pensa en el poder i si el diner només pensa en el poder, encara quedem nosaltres per provar de protegir la fragilitat democràtica davant l’infern de gàngsters amb corbata que ens assetja.