La mala reputació

"Aquesta pandèmia no és una guerra,

és un test de la nostra humanitat"

Frank-Walter Steinmeier

"Hoy es viernes en el calendario, però en estos tiempos de guerra todos los días son lunes". I no. Resulta que és divendres, ja ho veuen: la propaganda arriba fins on comença la realitat. I viceversa. La militarització de la gestió de la crisi –al capdavall, més marquetiniana que real; més política que tècnica; més estètica que operativa– ja és una de les singularitats hispàniques diferencials dels dies que vivim i qui sap si dels múltiples impactes que ens tocarà afrontar. Res serà igual ni tornarem al mateix lloc. És així. Febrer de 2020 queda ja molt molt lluny. I toca evidenciar algunes veritats nòmades que la propaganda no suporta i la realitat reclama. Preguntes incòmodes que la realitat recapitula i la propaganda ofega. Evidència despullada number one: cap política de defensa, cap pressupost militar, cap exèrcit, cap tanc, derrotarà la covid-19. I cap és cap.

“Estamos inmersos en una guerra total que nos incumbe a todos”. Doncs mirin, els efectius de la UME, que tanta atenció acaparen, representen el 2,3% del total de les forces armades. Procedeix preguntar-se aleshores què fan o què es fa amb tota la resta: és a dir, 150.000 efectius més. ¿Si ara se’ns diu que es demostra la utilitat de l’exèrcit –fent, paradoxalment, tasques no militars– és perquè es demostra alhora la seva inutilitat d’abans? El mateix passa amb els diners, que mai quadren. La UME –150 milions– suposa el 0,7% de l’elevat pressupost de defensa. Què es fa cada any amb els 19.776 milions d’euros restants? Preguntes al vol. I més coses que fan de brutal mirall. Bombo, cornetí i platerets, trenta efectius de la UME van desplaçar-se el 19 de març a l’aeroport del Prat per desinfectar amb lleixiu les instal·lacions. Van anar-hi i van marxar: les que es van quedar van ser les 400 dones de la neteja que ho fan cada dia i cada nit. Sense flaixos ni prime times ni equipaments de primera.

“En esta guerra irregular y rara, todos somos soldados”. Hi ha molts més plecs, esclar –mil preguntes per a cada història, diria Brecht–. L’estadística, aquest cop, no camufla gaire. L’any passat la UME, nascuda d’un caprici per provar de relegitimar el paper dels exèrcits, va participar exactament en 60 operacions –34 en incendis i d'altres en inundacions o nevades–. Bé, només els Bombers de Barcelona en van fer 21.000. Facin números: una diferència de 350 a 1. Per això els bombers perifèrics, i el món de la cooperació també, han qüestionat de soca-rel aquesta setmana la temptació de militaritzar les emergències. Anunci reial demagògic: "El Rey es el primer soldado de España" –i son pare, comissionista saudita–. Si ho fos, escrit contrademagògicament, és de pressuposar que estaria muntant tendes o desinfectant carrers. No és el cas.

"Nada nos detendrá hasta vencer en esta guerra". I fins i tot el nom de l’operació Balmis és prou equívoc. En aquell cas, 1803, globalitzaven la difusió de la vacuna de la verola inventada pel metge britànic Edward Jenner. I per això es deia Reial Missió Filantròpica. I per això no hi duien canons –i sí, va ser una gesta sanitària global, no exempta de sofriments, rerefons i detalls–. Que se sàpiga, la Balmis II no disposa de cap vacuna global. Tot plegat, val la pena rememorar-ho en un país d’arrelada sensibilitat antimilitarista: de la Revolta de les Quintes a la Setmana Tràgica; del "No a l'OTAN" guanyador a Catalunya al Diari de la Pau de 1990; de la insubmissió a la mili a les manifestacions massives contra la tràgica invasió imperial de l'Iraq. "Esten ustedes seguros de que hay armas de destrucción masiva". N’hi havia una de salvatge: la mentida feta propaganda. La crema de Fal·luja amb fòsfor blanc en nom d’Occident –pur terrorisme– encara la paguem avui.

"Sin novedad en el frente". Hemeroteca desobedient, resulta també que a les operacions de relegitimació de l’exèrcit sempre els ha sortit el tret per la culata. Felipe González va tenir la bàrbara idea de reclutar soldats de lleva per a la primera Guerra de l’Iraq. Conseqüència directa: les demandes d’objecció de consciència es van duplicar en un tres i no res. Fins i tot en les missions de manteniment de la pau se’ns va amagar la realitat: de l’estrepitós fracàs de la missió espanyola a Mostar, gairebé com la de la missió holandesa a Srebrenica, o la d’aquella imatge dels cascos blaus pixant –se'n recorden?– sobre refugiats somalis morts el 1993. Al capdavall, la reflexió més crucial que ens podem fer, i que potser ens fem poc, aclareix que, des de 1978, l’exèrcit ens ha costat aproximadament 550.000 milions d’euros. D'acord. ¿Tota aquesta morterada desemborsada què ha aportat a la lluita contra la pandèmia? De què ha servit en aquest combat? Quantes guerres hem guanyat per aquest preu tan alt? M’estalvio d’exposar alguns projectes ruïnosos –escoltin el bo de l’Arcadi Oliveres quan parla del nyap ruïnós de l’Eurofighter–, de revisitar algunes reconquestes berlanguianes –Perejil– i de repassar quants desastres. "Al alba y con fuerte viento de Levante".

"Cuando venzamos esta guerra, necesitaremos todas las fuerzas para vencer la postguerra". ¿Si cal recórrer a l’exèrcit, com tan bé apunta en Jordi Armadans de la Fundació per la Pau, no deu ser una mostra més, una més encara, de la feblesa dels serveis públics en matèria de protecció civil i salut pública? En tot cas, al moll de l’os, posar els militars a primera fila no ha estat cap irrupció castrense imposada, sinó una decisió política deliberada. Voluntat de comprendre sense perdre la capacitat d’indignar-se, consulto a qui pot saber com va sorgir tot plegat: diuen –diuen, diuen– que va ser decisió directa del PSOE al marge d'Unides Podem per evitar la clàssica instrumentalització de l’exèrcit per l’extrema dreta, en els compassos d’unes quantes astracanades ultres –gobierno sepulturero– que sovintegen pel Madrid més il·liberal. Si fos així, mereixeria un altre article amb una boutade inicial: perquè no ho faci l’extrema dreta, ja ho fem nosaltres... Sàvia decisió.

Un cop més, cal trencar files i desertar dels marcs bèl·lics. No, no és una guerra. És una pandèmia. Barri a barri, calen comunitats solidàries i serveis públics, no exèrcits disciplinaris i estats penals. Lluny d’uniformes caquis, sacrificis guerrers, coratges patriarcals i combats militars, el que hi ha fent suportable la crisi són bates blanques, persones compromeses, xarxes solidàries i comunitats de suport. El que sí que és una guerra, corol·lari final, és el que hi ha al Iemen, mentre l’estat espanyol ven armes a l’Aràbia Saudita, tan amiga de la monarquia espanyola, en nom d’un cínic interès econòmic nacional. Cloenda: atès que no podem desarmar l’exèrcit, desarmem si més no el discurs bèl·lic i guanyem una mica de pau etimològica, discursiva i ètica, que bona falta ens farà. Contra la guerra, doncs, el seu antònim per antonomàsia: la vida.

[Postdata grata necessària. Temps d’objecció fiscal a la despesa militar, ara que ve la campanya de la renda. Ni en el nostre nom ni amb els nostres diners. Food not bombs.]

[Postdata ingrata (im)prescindible. Escoltar-parlar-fer. Mentre el lema oficial rebla "Esto lo paramos unidos", CaixaBank obre oficina per a superrics al paradís fiscal de Luxemburg. "Esto lo superamos eludiendo", diu la realitat. Potser sí que, fent el cranc, ja estem tornant enrere.]