No anem bé
"Històricament, les coses més terribles no són resultat de la desobediència, sinó de l'obediència"
Howard Zinn
Que com ho portem? Doncs no gaire bé, sincerament. Fent equilibris cada dia. Aprenent a contenir les decepcions i a no defallir en les esperances. Cada dia, dutxa escocesa, combinant-ne una de freda amb una de calenta. Quan es tracta del Banc d’Espanya, però, sempre són dues de fredes. Darrer informe –postelectoral, no fos cas que determinés el vot–: "Será necesario que aumente el empleo a edades avanzadas". Gela’t: informa que els salaris reals han tornat a baixar el darrer any, que cal reformar les pensions abans no sigui massa tard –amb brutal argument: que hi ha haurà massa ‘vells’ per protestar i que els jubilats acostumen a votar– i que "no parece adecuado regular el precio de los alquileres". Al costat sura la dada que assenyala que el 10% de les llars pobres destinen el 50% de la renda a pagar la hipoteca. Propina hiperrealista en conclusió sense embuts: que tota la "recuperació" –sorpresa– es fa a costa de la consolidació de les desigualtats.
Més. Una de freda –la resolució d’inadmissió del TEDH, que no és cap sentència– i una de calenta –el dictamen del Grup de Treball sobre les Detencions Arbitràries de l’ONU–. I després del paisatge postelectoral, un podria sospirar, aparentment alleugerit, veient que Bannon ha fracassat en l’intent de travar una minoria ultra de bloqueig al Parlament Europeu. Però veure-hi, pel cap baix, 58 diputats ultres ja esparvera i garratiba i no alleugereix gens veure com guanyen a Itàlia i França. A casa nostra podríem constatar que el bloc dur del 155 –PP, Cs, Vox– no arriba al 13,34% del vot en les municipals, concentra només el 3,43% dels regidors i només té una alcaldia assegurada –el 0,1% del total–. Qui no es consola és perquè no vol i qui es consola massa no va enlloc.
Queda saber què farà el 155 tou, de barret socialista i fuet de poli bo, però l’estratègia de fons és evident, barroera i malcarada. Operació 'diàleg i desescalament': aïllament tèrmic i criminalització de l’independentisme com si fos la pesta bubònica i proclamar el mantra habitual –centralitat, estabilitat– per fer-se l’orni en tot. Ja saben el que diu la dita d’humor negre argentina: el poder és com un violí, es pren amb l’esquerra i es toca amb la dreta. Política ‘Borgen’ del xantatge, factoria Iván Redondo: Collboni dient que a l’independentisme ni aigua després que la moció de censura contra Rajoy tirés endavant pels suports polítics catalans i bascos. Tot a canvi de res, això proposen. La indecència en política és així. Zero moral: Àlex Pastor li diu a Dolors Sabater que l'única opció per evitar que Albiol governi es diu PSC, malgrat que la decència de la Dolors li tregui 4.500 vots de distància i gairebé 5 punts de diferència.
Menció especial mereix Barcelona, esclar, i veure com les elits de la ciutat criden a sometent i trien, a desgrat i com a opció preferent, l’Ada Colau que no han deixat de combatre, ni un sol dia, els darrers quatre anys. Viure per veure llogant-hi cadires. Però el tot s’hi val contra l’independentisme és així: el govern espanyol acaba de demanar, quan mai ho van fer en el període oportú d’al·legacions que se’ls va atorgar, la inhabilitació de dos dels cinc membres del Grup de Treball sobre les Detencions Arbitràries de l’ONU. Acostuma a passar: les derives repressives autoritàries saps com comencen –i qui les enceta– però mai on acaben, i el grup de treball tasta ara tot allò que denunciava. En tot cas, cent anys després de la Vaga de la Canadenca, que va conquerir les vuit hores de jornada laboral a un preu infame –estats de guerra, empresonaments massius, llei de fugues i, finalment, la dictadura de Primo de Rivera–, es veu que la Ciutat dels Prodigis, que gira a l’esquerra com mai, torna a ser afer d’estat. I qüestió de règim.
Més encara. No sé si és gaire intel·ligent projectar al Suprem, com a vídeo proposat per una part de les defenses, les imatges de les protestes del 15-M al Parlament el juny de 2011 com a prova del que seria una "protesta violenta". Sobretot perquè aquelles imatges –cap ferit físicament, per cert– són les que van dur un jutge –de nom Marchena– a establir l’arbitrari concepte de "violència ambiental" per decretar presons contra el dret de protesta. I perquè ens obliga a recordar que aleshores qui anava de bracet de l’extrema dreta –Manos Limpias– en un tribunal d’excepció –l’Audiència Nacional– i amb tipus penals excepcionals –de sedició a delictes contra les altes institucions de l’Estat– resulta que era el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. De vergonyes n'hi ha moltes: pròpies i alienes. Demanar que no et facin el que has fet o bé és un aprenentatge autocrític a bé un acte d’hipocresia deliberat. El cas ha estat admès a tràmit pel TEDH, que haurà de resoldre aviat. El biaix de confirmació –veure només el que interessa–, la mirada bòrnia deliberada i el no voler saber pot encegar qualsevol.
I mentrestant, què passa mentrestant? Doncs dues vergonyetes més que juntes s’entenen millor, malgrat que siguin diferents. Que Oriol Pujol, ex secretari general de CDC, torna a sortir de la presó cada dia, malgrat la decisió judicial de revocar-li el tercer grau. La cadena d’impunitats que està permetent que a penes compleixi un 10% de la condemna imposada no és curta: togues d’or, els intents de pactes amb la fiscalia per atenuar la pena, la mateixa sentència –i aquí rau tot: tan baixa per un delicte tan greu– i el posterior tractament penitenciari. En el fons, la darrera osca perversa és que s’invoqui la igualtat. És a dir, que se’l tracti de la mateixa forma que a la resta de presos –400– que han rebut idèntica aplicació de l’article 100.2 el darrer any. Invocar la igualtat quan concorre una radical i severa desigualtat: aquí hi ha la trampa. Perquè Pujol no és igual que els altres: ha tingut poder, cobdícia i diners i ha delinquit i corromput quan la seva posició social era privilegiada. Per a ell delinquir, com per a Millet, va ser una opció per la cobdícia triada lliurement. Mai nascuda de cap exclusió social. Emprenya parlar de segones oportunitats a qui no n’ha tingut mai –sempre a favor, que consti en acta– concedides a qui mai n'hi va faltar cap i les va tenir totes. Tot ho capgiren.
I una darrera que es fa incomprensible i vergonyosa. Que sicaris de l’especulació i mercenaris dels desnonaments prenguin els carrers amb passivitat i cobertura del departament d’Interior no es pot tolerar ni un dia més. El que necessita aquest país urgentment és desnonar Desokupa de les nostres vides. En aquest cas, ni freda ni calenta. O s’està amb la gent o s’està amb la màfia immobiliària.