Per si arriba Godot

«No sé si tinc país,

tinc el meu poble»

Smoking Souls, Translúcid

Black Friday, black future. Passen moltes coses, sí; totes passen massa de pressa travessades en ràfegues de titulars; i ens atropellen en l'autopista de la informació accelerada que esmicola, al capdavall, la possibilitat de raó i memòria –poder pensar-les, poder recordar-les–. Encara que pugui semblar que ja queda lluny malgrat que va ser abans-d'ahir, de la campanya electoral –lapse de temps predilecte per a totes les bestieses– me n'han quedat dues coses a la retina. Clavades. No han passat ni vint dies i ja semblen un passat remot: i no, no parlo de l'anunci socialista de tornar a perseguir penalment la convocatòria de referèndums, esvaïda ara per ara, ni del decret digital 155, aprovat dimecres amb una ominosa abstenció. Tampoc m'oblido de les desenes de persones empresonades a l'octubre –en queden encara un a Madrid, quatre a Catalunya i dos al CIE– o del jove de la dessuadora taronja –en Guillem– assegut a la via Laietana, que continua en llibertat vigilada després de ser atonyinat enmig del carrer a plena llum i en comissaria a foscor plena.

Dues coses –de tantes, esclar– que se m'han quedat entaforades i de les quals no em desempallego. Una, endinsada en la berlusconització dels mitjans estatals, remet al macrobulo que es va introduir en campanya –pura ficció derivada en pura realitat– respecte a l'intent de sabotatge de les eleccions del 10-N per part, deien les "fonts ben informades", de l'independentisme que sempre ha reclamat urnes. No va passar res, excepte la consolidada impunitat de la mentida. Ni una paraula posterior: i això que va obrir portades, inflar globus, canibalitzar tertúlies i engreixar dispositius policials. Almenys no consta que ningú hagi tingut la vergonya de dir que tot es devia a "un èxit policial" ni s'han anunciat medalles a un mèrit inexistent. Encara va tenir una segona rèplica barroera –la mentida va amb caça militar, la veritat a peu– amb la propagació del suposat intent de boicot a la Seat –que al final, ves per on, només ha quedat aturada per un incendi accidental–. Dimarts passat l'estimada Montserrat Besses ja ho deia a la llibreria Laie durant la presentació de Fake you: "Factchecking? Creia que l’essència del periodisme ja era això: comprovar fets. No després, sinó abans d’escriure". Touché. En tot cas, hi ha taules del poder on es decideix la següent mentida.

Les altres que m'han quedat clavades i no marxen són les paraules de Carlos Lesmes, pocs dies abans de l'inici de la campanya i en l'obertura de l'any judicial militar. Quinze dies abans, que la llista és massa llarga, el general Pedro Garrido havia etzibat durant l'acte de celebració del 12 d'Octubre a la caserna de Sant Andreu de la Barca: "Ho tornarem a fer". Entre togats militars, Lesmes va sostenir que "un estat on quedin impunes la insolència i la llibertat de fer-ho tot acaba enfonsant-se en l'abisme". Vaig pensar de seguida en els 227 condemnats per corrupció des del 1996 –139 Aznar, 62 Zapatero, 16 Rajoy–. Fins i tot, el darrer gest del darrer consell de ministres de Zapatero va ser indultar un banquer: el número dos del Santander –el número u, acollint-se a l’amnistia fiscal, ha esdevingut el màxim defraudador del Regne: 2.000 milions a Suïssa de la nissaga Botín–. Lesmes, insolència rere insolència, en deu saber alguna cosa: treballava al ministeri de Justícia de l'Aznaritat i després, portes giratòries partitocràtiques, va anar ascendint en els màxims escalafons judicials. Insolència d'estat, indultar corruptes; sí, la llibertat de fer-ho tot que s'atorga a les elits; prohibit robar, el poder no admet competència. Insolència reial és també deixar impune la violència de l'1 d'Octubre i, sobretot, no perseguir-la sinó premiar-la, emmedallar-la i ascendir-la. Insolència d'estat, a cada intent d’investigar els crims del franquisme, invocar –clarificar– el sentit de la llei d’amnistia del 1977. Només faltava el cardenal Cañizares, que mai falla i amb poc es desplega con el mazo dando: "Sanación urgente", "Grave emergencia", "Socialcomunistas". En tot cas, hi ha taules del poder on es decideix la següent impunitat. No ho dubtin.

Vaig pensar en "la llibertat de fer-ho tot", aquesta estranya llibertat que el capitalisme s'autoarroga per carregar-se-les totes. Alguns ínclits togats s'esforcen a fons per riure-li les gràcies. Canviar la sentència del Suprem sobre els impostos de les hipoteques per no emprenyar la banca, foradar una mica més els drets laborals collant una mica més amb l'acomiadament per baixa mèdica, invocar un acord del 1953 per no municipalitzar l'aigua o sentenciar contra el decret de rescat del Castor de Florentino a canvi de no recuperar un euro. Que quedi "impune la insolència" em remet directament a Villarejo, tangent d'Interior, i a l'expresident del BBVA Francisco González. Ara els tractem com si fossin anomalia i poma corcada i no, ses senyories, la cosa remet al cistell: eren pur sistema i operaven al seu servei i no eren només ells dos. I el problema és que els han enxampat; si no, la trama Villarejo continuaria funcionant a tot drap.

I mentrestant, sí, arriba aquesta setmana una taula que acaba inicialment en taules. Sense ponsèties. Exploratòria, en diuen. I d'hipotètica negociació. Llenguatges com a sistema de senyals sense retransmissions en directe. "Crisi política". Un punt de partida? Qui cregui que en dos-cents cinquanta minuts es resolen –pel cap baix contemporani– deu anys de conflicte, la situació de les preses i presos polítics, el retorn dels exiliats i una resolució democràtica a la carta, ho té ben fumut. Paradoxes contemporànies: emprant els mateixos arguments es poden sostenir posicions antagòniques. Amb aquest panorama, quin sentit –quines possibilitats– té intentar-ho? I la contrària: precisament amb aquest panorama, teoria de l'escletxa, més val intentar-ho –amb tota cautela, cap expectativa inicial més enllà de la dificultat en un camp minat i la certesa que fins al darrer alè cal provar-ho–. Deia Gerry Adams que "la negociació dura és amb els teus" –i un s’imagina avui Ábalos explicant-li a Felipe González que això és un "conflicte polític"–. Blade runner. He vist coses que no creuríeu.

Panorama de l'absurd en la tardor dels dies, només se m'acut incitar-los a passar per la Beckett, que en fa 30 enguany fent-nos reflexionar sobre el que passa fora de l'escenari: atansin-s'hi a veure i gaudir de l'adaptació que Ferran Utzet i Josep Pedrals han fet d’Esperant Godot. S’hi trobaran de nou Vladimir i Estragó. Com si tallessin la Meridiana i esperant encara. Espòiler: Godot encara no ha arribat. Avui tampoc. Però demà, demà potser sí...