Reconstruccions

«Temo més la pobresa que el bacil de Koch»

Rudolf Virchow

En la darrera dècada, n’hem vist de tots colors. Gairebé diria que totes i tots hem acabat, a còpia d’estricta realitat, fent un informal màster intensiu en crisis econòmiques –rere el pet d’aglà financer del 2008–, un doctorat en doctrina del xoc repressiu i dret penal d’enemic –arran del judici de l’1-O i aquests mil dies de dos jordis empresonats tan injustament– i, darrerament i els últims mesos, un postgrau urgent en salut pública, fragilitat i vides a preservar. Si l'hem aprovat està encara per veure. Si n'hem après res només ho dirà el temps. La sospita és que no: perquè, si ho haguéssim fet, els 50.000 milions públics que van salvar la banca haurien tornat fa temps; els presos i preses serien al carrer, i les respostes estructurals que exigeix la crisi pandèmica serien unes altres, ben distintes i de llarga durada i mirada.

Les crisis d’aquesta crisi de cavall, que és civilitzatòria, i és ja una crisi matrioixca global: una rere l’altra, crisis successives, encadenades o simultànies –democràtica, energètica, ecològica, social, de cures–. Totes depenen del que fem, del que deixem de fer i especialment del que es fa en sentit contrari. Crisis que responen a problemes sistèmics, decisions polítiques i inèrcies socials enmig d’un capitalisme senil sense morrió, i que no tenen res a veure ni amb la fatalitat ni amb el destí. Causa, efectes i conseqüències. Substrat, contagi, resposta i reconstrucció són les quatre fases de qualsevol epidèmia. I l’evolució de cadascuna no depèn ni de bon tros d’un microbi –que hi és, per descomptat–. Ho va aclarir el llunyà 1848 –n’hem après res?– Rudolf Virchow davant l’extensió del tifus a l’Alta Silèsia: el que cal, sobretot, són solucions polítiques, econòmiques i socials per millorar les condicions de vida.

Substrat-contagi-resposta-reconstrucció. Totes les fases són eminentment polítiques, econòmiques i socioculturals. Totes depenen i evolucionen segons la qualitat de la resposta institucional, governamental i social. Per exemple, de si es tenen 2.000 rastrejadors –com reclama Magda Campins, cap d’epidemiologia de la Vall d’Hebron– o només els 150 actualment disponibles. Bucles i cicles, tot torna i cada reconstrucció defineix sobre quins substrats es produirà la propera. Substrat cínic, com diu l’estimada Yayo Herrero, fa ràbia –i indigna i avergonyeix i decep– que hagi de ser aquest virus el que hagi aconseguit que temporalment –només temporalment, pel que es veu– se suspenguin els desnonaments, s’aprovi un ingrés mínim vital, respirem aire menys brut o es tanquin els CIES.

Tot com a provisionalitat excepcional i no pas, com caldria, com a resposta estructural a la degradació democràtica i la degradació ecològica i social, que van de bracet intrínsecament. Si tenen temps i ganes –i dubtes creixents i inquietuds acrescudes– els recomano aferrissadament la lectura d’estiu –per afrontar l’hivern que vindrà– del llibre Epidemocracia. Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo de Javier Padilla i Pedro Guillón (Capitan Swing, 2020). Un llibre fet sota confinament per desconfinar i desmentir alguns tòpics oficials, tan recurrents com falsos. Com "Que aquesta crisi no hi entén de classes ni territoris". És del que més hi entén: perquè el virus deu ser igual davant tothom, però no tothom és igual davant el virus. I no per condicionants biològics, sinó per condicionants socials i econòmics. El virus ho entén tot, de les desigualtats socials; de mercats agressius, mercaders especuladors i poders despòtics; de polítiques públiques sòlides o inexistents; i de reconstruccions solidàries o noves voltes de cargol. Temps per repensar-ho tot, Padilla, metge de família, ja ens havia sorprès l’any passat amb un demolidor A quién vamos a dejar morir?, un al·legat imprescindible sobre la necessitat d’un model públic integral de sanitat, sobre els principals problemes sanitaris que afrontem –desigualtats socials, malalties cròniques i salut mental– i sobre els efectes funestos i nefastos de la mercantilització del dret a la salut.

Dos detalls fan de retaule d’un època: el frau privatitzador del model Alzira –una fallida brutal de la qual va sortir guanyant la mateixa empresa que va fer el forat; a Europa, inimaginable, a l’estat espanyol, previsible– i el gap de les retallades catalanes en sanitat que tan eufòricament van aplicar-se. No per necessitat austera, sinó per convicció ideològica. En salud, la barra libre para quién se la pueda pagar. Guardo l’entrevista en paper, en l’antologia dels disbarats: són les declaracions del conseller de Salut d’aleshores. Recordant un fet poc recordat: en els pitjor anys de la crisi, mentre s’aplicaven retallades draconianes en sanitat que han marcat també el substrat de la resposta al covid-19, la sanitat concertada sobrevivia al cicle amb un augment d'ingressos... públics. Els contractes signats preveien increments anuals: és a dir, la pública assumia retallades pròpies i alienes. La privada no va patir. Un mínim decent exigible de futur: volem per a la pública la mateixa seguretat jurídica i financera amb què es va mimar la privada. I punt.

Conseqüències psicosocials amb efectes retardats, avui hi ha més crispació, irritació o ressentiment socials i alhora més xarxes, més solidaritats i més vincles comunitaris. No sabem equilibrar: o ens passem de llestos o ens passem d’estúpids. Paradoxes del món cap per avall, si el 2010 vam veure els més conspicus neoliberals reclamant la salvació pública de la banca i aprovant nacionalitzacions al món anglosaxó; enguany hem vist els més privatitzadors lloant els sistemes pública de salut. Retruny Chesterton: el món sempre són les restes d’un naufragi. Les restes fràgils que el sostenen i que cal cuidar amb atenció. El que fem i deixem de fer o es fa malament marca sempre el següent substrat, el següent contagi, la següent resposta. La propera reconstrucció. I aleshores, repensem-ho bé, què estem fent? De la dècada dels calfreds en sortiran més intempèries o més refugis. I també està per veure encara que carai passarà...