David Guzman: “Llegir és un acte individual que has de convertir en col·lectiu”

BarcelonaFa ràdio, televisió o articles amb la mateixa aparent senzillesa. I, en un món d’egos inflamats, s’ha fet un lloc en el panorama mediàtic sense haver de fer servir els colzes: se li nota que ve de l’escola Barril. Estrena aquest dissabte (23.00 h) programa literari a Catalunya Ràdio (Ciutat Maragda ) i al setembre un altre espai, més punkie, a iCat (L’irradiador).

Ha rebut l’encàrrec de fer dos programes sobre llibres i literatura. Quines diferències hi haurà entre l’un i l’altre?

Tots dos parlaran de literatura en un sentit molt ampli. A Ciutat Maragda partirem d’un fil conductor, que tant poden ser idees, escriptors o, fins i tot, personatges. Des d’allà, estirarem el fil per anar teixint un discurs on entraran diferents llibres i relats. En el cas d’iCat, la proposta té un punt nòmada perquè part del programa l’enregistrarem fora de l’estudi, en espais connotats que tinguin a veure amb la creació o amb el llibre de què parlem. Posarem l’accent en l’edició independent, en gèneres com els còmics o els llibres de fotografia, i tindrà un ADN més musical.

¿Es pot parlar de literatura i aspirar a una àmplia audiència?

A vegades equiparem cultura i poca audiència de manera inconscient. I la paradoxa és que la literatura ha viscut èpoques en què ella mateixa ha sigut un mitjà de masses. Penso que no hem de renunciar a mirar d’arribar a tanta gent com sigui possible amb els programes. És cert que la literatura no serà mai com La TDP, però la seva lliga és una altra. Crec que el que hem de fer és preocupar-nos per elaborar un programa honest, compartir lectures interessants i fer una divulgació argumentada de títols i autors.

Ha entrevistat un munt d’autors. Quins són els tres que l’han impressionat més?

D’Ana María Matute, per exemple, sempre em fascinava el seu to pausat gairebé de contacontes: parlar amb ella era com escoltar una faula. A John Irving he tingut la sort d’entrevistar-lo uns quants cops i admiro la seva aposta sense concessions per la literatura estil segle XIX. I sobretot l’actitud que haurien de clonar tots els artistes: l’amabilitat. Irving és una estrella internacional i et tracta igual de bé treballis al New York Times o a la revista de l’Autònoma. Té allò que a vegades es troba a faltar en aquest gremi: humilitat. I el tercer cas, per citar-ne un de recent, la poeta Anna Gual, per la seva qualitat, intel·ligència, discreció, amabilitat i bona rapsòdia.

I els que més l’han decebut?

Sense citar noms concrets, aquells que es pensen que estan per sobre del que escriuen, que posen l’escriptor abans que l’escriptura i que viuen més pendents de la foto que d’un bon paràgraf.

Entrevistar un autor, ¿no és trencar l’univers tancat del llibre?

El que pot passar és que conèixer l’autor d’un text abans de llegir-lo pot condicionar-te’n la lectura i sovint convé separar la persona-que-escriu del llibre publicat. Si jutgem Javier Marías per algunes de les seves opinions i no per les novel·les, potser no el llegiríem amb el mateix interès, no seríem neutrals.

Com veu el sector editorial català?

Està en un moment molt fèrtil. Tot just ara celebrem l’èxit d’editorials independents nascudes fa cinc o deu anys que han superat la crisi i han mantingut una línia de publicacions exigent i de qualitat i han trobat un públic motivat i amb esperit crític. Com a país, tenim una musculatura editorial notable, amb empreses petites, mitjanes i grans.

No hi troba a faltar res?

Potser una aposta més convençuda per la literatura dels grans segells, aquells que formen part de conglomerats empresarials. Sap greu, per exemple, que el grup Planeta es deixi perdre l’edició crítica de les obres completes de mossèn Verdaguer.

Quins recursos té la ràdio per transportar la màgia de la lectura?

La paraula és font i origen de la literatura i a la vegada és l’essència de la ràdio. Però fa molt que la ràdio no és el gran mitjà de masses que reunia la família per sentir la radionovel·la. Parlar de literatura en ràdio o televisió és un desafiament perquè sempre parteixes d’un contrasentit: la lectura és un acte individual que has de convertir en col·lectiu. Com es pot fer? Jo no entenc que es pugui parlar de literatura a la ràdio sense que s’hi barregin música, cinema, teatre, recitals...

Quins hàbits lectors té?

Soc un lector nocturn i de transport públic. Llegeixo en mode avió, tant al metro com al bus com al sofà. Ara molta gent mira un programa i el comenta per xarxes simultàniament. Però, per sort, encara ningú piula en temps real frases d’una novel·la llegida per molts a la vegada...!