La dictadura demogràfica

Imaginem algú que decideix compartir pis amb tres persones més i tots quatre arriben al pacte que totes les decisions es prendran per majoria. Imaginem ara que tres d'ells sempre estan d'acord i aproven per sistema les seves propostes, entre elles com es gestionen els recursos comuns, mentre que les del quart en discòrdia són sistemàticament rebutjades. Imaginem que aquest quart, fart de perdre les votacions, decideix que vol pintar la seva habitació de blau. Però els altres tres s'hi oposen, li diuen que encara que sigui la seva habitació la decisió s'ha de votar. I l'obliguen a mantenir l'habitació de blanc. La lògica diu que aquesta persona voldrà abandonar el pis. Però imaginem que els altres tres li diuen que no pot, que la decisió també s'ha de votar de manera democràtica, i els tres hi voten en contra. Aquesta persona viu en un règim teòricament democràtic, les decisions es prenen votant i no per la força. Però puc ben assegurar que la sensació que tindrà és que viu en una dictadura.

Aquest exemple em serveix per rebatre un argument que sempre es posa sobre la taula a l'hora d'abordar la qüestió catalana: Espanya és una democràcia i, per tant, els catalans no tenen dret a sentir-se maltractats perquè els seus drets fonamentals com a individus es respecten. I és cert que Espanya és una democràcia i ocupa el lloc 19 en l'índex que elabora The Economist. Llavors, on és el problema?

Per explicar-ho de forma entenedora faig servir l'exemple del pis i el concepte de dictadura demogràfica o dictadura del grup dominant. És a dir, en un estat compost per diferents grups nacionals, producte de diferents realitats històriques, si n'hi ha un que és el predominant des del punt de vista demogràfic ho té molt fàcil per imposar la seva voluntat: simplement ha de subsumir la resta de grups en un mateix demos o subjecte de la sobirania. I a continuació establir que tot s'ha de votar i que decideix la majoria. I això és exactament el que passa a Espanya amb el grup nacional que prové de l'antic regne de Castella, que ha patrimonialitzat l'Estat basant-se, abans en la seva força militar, i ara en la seva força demogràfica. Els territoris sense llengua cooficial apleguen el 60% dels ciutadans de l'Estat. Els territoris catalanoparlants, la segona llengua més potent, no arriben al 30% del total. Si veiem com es tradueix el pes demogràfic en poder polític en termes de representativitat al Congrés la distància encara s'eixampla més: els territoris amb el català com a llengua cooficial concentren el 30% de la població però elegeixen només el 25% dels diputats.

Per tant, l'opinió dels catalans només es té en compte agregada al conjunt. I així va ser com Catalunya forma part avui de l'OTAN, tot i que la seva població s'hi va mostrar majoritàriament contrària en el referèndum de 1986. Li va passar com al quart habitant del pis. I per això, a la pràctica, si el 100% dels catalans estiguessin a favor de la independència només serien 48 diputats d'una cambra de 350, on per fer canvis substancials de la carta magna es necessiten dos terços. Per no tenir, els territoris no tenen ni capacitat de veto en un eventual Senat, com sí que tenen els estats de la Unió Europea en algunes qüestions. I així hem vist com Bèlgica pot bloquejar, ella tota sola, la firma d'un tractat de comerç internacional. I tot el sistema de contrapoders europeu està pensat, precisament, per evitar una dictadura demogràfica franco-alemanya.

Es pot adduir que la Constitució reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i que, per tant, aquesta dictadura demogràfica té límits. Això seria cert si les competències tinguessin un blindatge constitucional, però no és així. En el món real, aquesta autonomia està fortament limitada per l'acció del govern de l'Estat, que per a aquelles qüestions que considera del seu interès imposa la seva voluntat aprovant lleis de bases o, com a mínim, bloqueja l'acció dels governs autonòmics interposant recursos d'inconstitucionalitat. Per no parlar del 155, que demostra que aquesta autonomia és fàcilment reversible.

I així és com el que sobre el paper és una democràcia amb tots els seus atributs, es converteix en una dictadura per a un col·lectiu nacional, al qual s'ignora i imposa la voluntat del grup predominant. D'alguna manera és la mateixa argúcia amb què els Borbons van convèncer els anglesos que els catalans no patirien represàlies per haver-se arrenglerat amb els Àustries. Al Tractat d'Utrech (1713) Felip V es va negar a respectar les "llibertats catalanes", però es va comprometre a atorgar als catalans "tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles", una manera poc subtil de dir que els catalans serien assimilats a les lleis castellanes i, per tant, ja no tindrien manera de fer respectar la seva opinió en el si del nou Estat que s'estava creant. Els anglesos, però, s'ho van empassar. I aquí va començar el malson de viure en un pis compartit on, com el quart personatge de l'exemple del principi, sempre estaran en minoria.