Els estudiants universitaris catalans necessiten una resposta

Catedràtic de dret processal de la Universitat de BarcelonaEl govern català, en un context de pròrroga pressupostària, mitjançant l’aprovació del decret pel qual es fixen els preus dels serveis acadèmics a les universitats públiques a Catalunya i a la UOC, mantindrà per al curs 2018/2019 els mateixos preus públics per a les matrícules i altres taxes universitàries que en el curs 2017/2018. Tot ponderant els benintencionats esforços de tarifació social en aquesta matèria, el sistema universitari català continua sent el que té una de les matrícules més cares de tot Europa, ja que el que paga l’estudiant, quan no suspèn cap assignatura, no està mai per sota del 20-25% del cost total de la seva carrera.

Davant d’aquesta realitat, com ja es va plasmar a la moció 65/XI del Parlament de Catalunya, de 20 d’octubre de 2016, cal afrontar la racionalització progressiva dels preus de la universitat pública a Catalunya, amb el benentès que això mai haurà de suposar una reducció del seu finançament públic. De fet, les nostres universitats pateixen una insuficiència crònica de recursos fruit de les retallades passades (que ja vaig valorar en un mínim de 200 milions d’euros) i, quant a la matrícula universitària, una manca de compensació des del curs 2012/2013, tant de l’administració central com de la catalana, respecte del preu fixat en el decret i de l’import que reben per a l’ajut a l’estudi de la beca general i de les beques Equitat (en les matrícules de grau no és inferior als 100 milions d’euros anuals i en les de màster, si s’estengués el sistema de tarifació social a tots els oficials, superaria els 50 milions).

El recentment nomenat secretari d’Universitat i Recerca, Francesc Xavier Grau, ja l’any 2015, en una publicació sobre finançament universitari va concloure que “una bona estructura de referència per a Catalunya quant a aquest finançament respon a: 60% transferències corrents, 15% preus públics; 15% recerca competitiva, 5% contractes amb empreses i 5% altres ingressos”; de manera que, tot defensant un increment de la resta d’ingressos, va incorporar a la seva reflexió, implícitament, una rebaixa de les taxes universitàries (concretament del 0,22% del PIB al 0,15%).

Sense renunciar a assolir les justes reivindicacions del CEUCAT –rebaixa del 30% dels preus públics, equiparació del tractament de la família monoparental a la nombrosa i extensió del model de beques Equitat a tots els màsters–, sembla raonable defensar dues propostes inajornables: la gratuïtat de forma immediata per a tots els estudiants de trams de renda 1 i 2 del model de beca Equitat, ja que el llindar de pobresa a Catalunya per cost de vida és un 20% més alt que la mitjana espanyola (aquesta mesura, donats els baixos preus relatius dels llindars 1 i 2, entre el 20% i el 30% del preu fixat en el decret 2018/19, sembla assumible per qualsevol pressupost públic), i l’extensió del model de tarifació per renda a tots els màsters. Quant al grau i al màster, caldria exigir la gratuïtat per als trams de renda 0, 1 i 2 i que la compensació real a les universitats per part de les administracions, en relació amb el sistema públic de beques a l’estudi universitari, sigui del 100% del preu fixat en el corresponent decret.

En aquest context, també cal aconseguir que es faci efectiu, com ha reconegut el Tribunal Constitucional, el traspàs de les competències de beques i ajuts universitaris a la Generalitat. Igualment, la llarga crisi ens ha ensenyat que, mentre el Govern apujava un 67% el preu de les matrícules per a 2 de cada 3 estudiants de grau i màster a Catalunya, els rectors han estat capaços, amb els esforços de tota la comunitat universitària, de fer front a unes brutals retallades mantenint la seva qualitat i de crear programes com bkUB d’ajut als estudiants més vulnerables. I si tenim clar això, llavors també és urgent traspassar a les universitats la política de beques a l’estudi a Catalunya, de manera que la Generalitat compensi segons el preu màxim que van fixar (i no pel 0%, 20% i 30% del preu actual) els estudiants dels trams 0, 1 i 2, fent possible que siguin les universitats les que puguin decidir el “preu becat” que apliquen a cada alumne, sense penalitzar-lo econòmicament segons la seva renda i mèrit.

Els esforços en educació superior, com també va explicitar l’any 2015 l’actual secretari d’Universitat i Recerca, sempre ho són pel bé públic. És l’hora de governar pel bé públic i passar de la teoria a la pràctica, ja sigui mitjançant el Pacte Nacional per a la Universitat, de calendari incert o bé per la via, sembla més àgil, de la negociació en comissió bilateral.