Cap on va la política de professorat universitari?

Catedràtic de dret processal de la Universitat de BarcelonaDissenyar una veritable carrera docent i investigadora universitària segueix sent una necessitat urgent. Les polítiques de retallades dels últims anys (aplicades, en paral·lel, a l’adaptació a l’espai europeu d’educació superior) han implicat, 'de facto', un abús de la contractació de professorat associat per a les universitats públiques, l’absència de promoció acadèmica i la consolidació d’unes condicions laborals precàries que afecten els investigadors predoctorals, postdoctorals, els col·laboradors, els lectors i els agregats interins a jornada completa.

Fa uns dies la Universitat de Barcelona feia pública la seva oferta d’ocupació de professorat per al 2018, amb un increment significatiu de places respecte dels anys anteriors. Sens dubte, és una bona notícia, tot i que no ha de portar la institució a caure en l’autoengany. Aquesta oferta, lluny de ser el reflex d’una política pròpia de professorat del seu actual equip rectoral (que ha patit canvis sobtats en alguns dels vicerectorats), constitueix una rèplica de l’acord de la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya, del 5 d’octubre, en el sentit d’incorporar les “noves capacitats de reposició” previstes a la llei de pressupostos i d’aplicar-les, íntegrament, a figures interines o assimilables de temps complet (sense cap augment de la força docent).

L’estabilització i promoció d’un professorat ja existent i amb unes condicions salarials millorables, però ja plenes, és una de les problemàtiques del professorat universitari. La seva resolució parcial i justa, però, no pot amagar que són inexistents les accions engegades pel que fa al professorat més precari, que es manifesta, des de fa anys, per reclamar uns sous dignes lligats al seu contracte a temps parcial (professorat associat), així com per afavorir l’entrada de professorat jove.

La part de l’oferta pública que pot pal·liar els problemes més crítics del professorat universitari fa referència a la figura dels lectors, que sí que permet anar més enllà de la simple estabilització, tot incorporant nou professorat (com també podria fer-se amb el destí d’un percentatge de les places permanents a concurs obert). Malauradament, lluny d’assolir una situació que permeti reenganxar part del professorat associat que investiga i imparteix docència de qualitat, les places de lector s’han derivat en la seva totalitat, en el cas de la UB, cap al pla Serra Húnter, programa que ha acabat per convertir-se en una via imperfecta d’estabilització presidida per notables complicacions quant als concursos (s’allarguen entre un i dos anys addicionals en relació al que és normal en un concurs propi de la universitat), i caracteritzada per un cert menyspreu per la valoració de la docència i per generar importants despeses derivades dels trasllats internacionals.

En un context en què els nostres salaris no són gens competitius amb la resta d’estats amb què volem comparar-nos, l’aplicació del pla Serra Húnter no ha significat, per regla general, la captació de talent extern de primera línia però, en canvi, ha acabat per penalitzar el nostre talent intern (persones que treballen, des de fa molts anys, a la universitat, amb formació internacional i que han superat nombroses acreditacions). El resultat de tot plegat serà, per exemple, que dels gairebé 60 lectors aprovats aquests mesos per la UB, és més que segur que cap d’ells podrà tenir cabuda dins de l’any 2019 i que, en conseqüència, caldrà esperar a l’any 2020 o, fins i tot, al 2021 per incorporar-los. Malgrat l’envelliment de la seva plantilla, l’any 2019 serà per a la UB un any perdut quant al seu inajornable relleu generacional.

Els equips de govern de les universitats públiques catalanes, lluny de conformar-se a rebre acríticament puntuals bones notícies pressupostàries relatives a la capacitat de reposició, haurien de plantejar-se que l’estabilització i promoció del professorat no ha de ser incompatible amb la necessitat d’afavorir la incorporació de talent jove; així com que cal exigir un model universitari en què coexisteixin el professorat funcionari i el professorat contractat (respectant els límits legals), fent possible que el foment de la promoció també afecti els acreditats a professor titular d’universitat.

Només té sentit parlar d’un futur de les universitats públiques si poden exercir la seva autonomia per dissenyar les polítiques de professorat universitari i planificar el relleu generacional, tot plegat acompanyat del compromís decidit dels governs per un finançament just de l’educació superior. Un futur que haurà de passar, més enllà de l’agilització dels concursos, per la creació de noves figures per a professorat jove (l’actual negociació de l’estatut del personal docent i investigador no aporta cap novetat significativa), així com per convocatòries d’oferta pública per aquestes places no sotmeses a les limitacions, fixades per Hisenda, de creixement de nombre d’efectius i cost salarial.