Queda clar qui marca l'agenda del 27-S

Barcelona"El que ens hauria d'ocupar és què fem amb els instruments que tenim a les mans", ha dit el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, Miquel Iceta, durant el debat organitzat per la Cambra de Comerç de Barcelona i l'ARA. Era evident que, uns i altres, partidaris de l'estat propi i de continuar formant part d'Espanya, estaven situant-se més en les conseqüències d'una eventual independència que no pas del dia a dia vigent. Probablement perquè, tot i les grans diferències entre les set candidatures que concorren a les eleccions del dia 27, hi ha una convicció transversal que cal moure's. Que hi ha elements determinants, com el finançament autonòmic, que estan esgotats. Les solucions, òbviament, ben diverses.

Però també s'ha evidenciat que, com diuen les enquestes, tothom té coll avall que qui lidera la cursa ara mateix és Junts pel Sí, la llista de CDC i ERC que aposta obertament per un estat independent. Germà Bel, cap de llista de Tarragona, ha hagut de fer front a l'intent de PSC, PP Ciutadans i Unió de convertir en sinònims independència i unilateralisme. El fet de continuar o no a la Unió Europa ha marcat bona part del viu intercanvi de punts de vista per l'impacte que aquest escenari podria tenir en infraestructures, pensions o inversions. Bel ha hagut de repetir un parell de vegades si algú s'imaginava Mariano Rajoy "posant totxos al Sènia o Merkel a La Joanquera".

"Em sembla natural que la majoria d'al·lusions siguin a Junts pel Sí", ha constatat el polític de la formació.

En el flanc europeu, però, l'independentisme ha evidenciat que no és un bloc homogeni. Josep Manel Busqueta, de la CUP, tirant d'ironia, ha defensat que són ells els que volen sortir de l'Europa actual –"la del 1%", ha resumit–, quan la candidata de C's, Inés Arrimadas, retreia un suposat antieuropeisme a Joan Coscubiela, número 3 de Catalunya Sí que es Pot, que sempre s'ha reivindicat europeista. Per cert, aquest dilluns l'exlíder de Comissions Obreres i ara diputat al Congrés s'ha mostrat més proper a Jeremy Corbyn, el nou liíder del laborisme britànic, que no pas a la tercera via de Tony Blair, que ha identificat amb el PSC.

Lluita intensa per la segona plaça

El debat sobre el model econòmic també ha servit per constatar on els partits veuen bosses de vots indecisos. Arrimadas ha avisat que oposar-se a la gestió d'Artur Mas no implica celebrar la de Mariano Rajoy, desmarcant-se del PP. Però també ha atacat Catalunya Sí que es Pot per tenir un candidat, Lluís Rabell, "independentista" per haver votat sí-sí el 9-N. "No m'ofèn", ha dit Coscubiela. És evident que la possibilitat d'un estat català marca l'agenda i que tothom té assumit que el plebiscit –imperfecte, com repeteix el sobiranisme– és inevitable. Uns, més obertament; altres, implícitament.

Roger Montañola, d'Unió –partit al qual alguns sondejos situen fins i tot fora de la cambra– ha marcat grans distàncies amb els seus exsocis de CDC i dels discursos fets des de "l'èpica". El seu objectiu, en un acte centrat en l'àmbit econòmic, era competir per l'electorat centrista (les apel·lacions al "seny" són la constant de la campanya dels democristians) que desconfia del 'sí' però que encara dubta entre ells, els populars i C's.

Corrupció i regeneració democràtica també han servit a Coscubiela i Arrimadas per intentar muscular-se com a principal força d'oposició a Junts pel Sí, buscant seduir el vot del canvi.

Si Iceta intentava situar el debat en els instruments de què disposa ara el país –un terreny en què la proposta d'encaix federal socialista se sent més còmoda– Bel –que havia compartit files amb Iceta– ha subratllat que, de tot el que s'estava parlant, el 95% d'elements, ara mateix, no es decideixen a Catalunya.

I aquest serà, si les coses no canvien gaire, l'eix de la discussió electoral durant aquestes dues setmanes. Aquest dilluns ha quedat acreditat.