Els debats ja tenen perdedor i guanyador: Sánchez i Abascal
Em penso que era el Perich qui deia que cada país tenia la televisió que es mereix. Era una perversió de la frase del filòsof conservador Joseph de Maistre -un dels més crítics contra la Revolució Francesa- segons la qual cada poble té els governants que mereix. Si l’humorista encara visqués, probablement diria que cada societat té els debats polítics que es mereix. I, en el cas d’Espanya, la gestió atropellada i mesquina dels debats electorals és la viva imatge d’una política igualment atropellada i mesquina.
En aquest petit esperpent, tots els implicats han deixat les seves misèries al descobert. Televisió Espanyola es va equivocar proposant el debat a quatre. La seva obligació era defensar un criteri periodístic, si del que es tracta és de posar el ciutadà al mig. I això volia dir o bé un debat a cinc, perquè totes les enquestes atorguen a Vox una representació prou rellevant, d’entre els partits d’abast estatal, o bé obrir-lo també a formacions com PNB, ERC o JxCat que, sent d’àmbit més restringit, poden acabar tenint un paper determinant a l’hora de decidir el futur inquilí de la Moncloa.
I Antena 3? Només diré que va emetre en directe el sorteig de torns. Una manera de rebaixar la política a l’entreteniment banal i la pompa buida.
El paper de la Junta Electoral ha sigut també ben galdós i evidencia com aquestes decisions, que haurien de ser tècniques i judicials, s’acaben empeltant de política de manera bastarda. Si es preocupessin del votant, assumirien que el debat a cinc és el que satisfà millor la necessitat informativa de la gent. Se suposa que el paper de la Junta és vetllar pel dret dels votants a tenir com més arguments millors, ja que això millora la democràcia. En canvi, hem assistit a un mercadeig barat per part d’un organisme d’autoritat dubtosa.
En aquest marc, Pedro Sánchez ha fet el ridícul amb les seves incongruents explicacions, anades i tornades. El líder del PSOE volia tenir Abascal al davant, per marcar perfil d’esquerra i empudegar la dreta diguem-ne normalitzada amb el llard de l’extremisme. Com que TVE no l’hi oferia, va fer un lleig al mitjà públic per marxar a Antena 3. Quan, després, la Junta Electoral va prohibir el debat a cinc, va tornar, amb la cua entre les cames, cap a la pública que havia ofès prèviament. No volia debat a quatre i, per mala estratègia, se n’ha assegurat dues tasses. És el gran perdedor, abans que se celebri la doble cita, que serà un tots contra Sánchez difícil de remuntar.
I és Abascal qui surt d’aquest sainet com a gran vencedor. No haurà d’aguantar la prova del cotó fluix televisiu i, en canvi, podrà seguir amb el seu discurs victimista, tret de primer de populisme. Els qui pensem que a l’extrema dreta se la combat amb arguments no podem alegrar-nos que quedi fora dels debats, per molt que això ens estalviï haver de sentir el discurs de l’odi que sustenta ideològicament (per dir-ho d’alguna manera) aquesta amenaça anomenada Vox.
