La debilitat Exterior de la UE
L’Europa geopolítica d’Ursula von der Leyen corre el risc d’acabar convertida, sobretot, en la política exterior dels grans governs de la Unió. L’estrena dels nous lideratges europeus ha coincidit amb moviments interns i crisis externes que han deixat en evidència la debilitat europea i les dificultats per capgirar el declivi d’una UE empetitida davant nous actors globals i regionals: des d’uns Estats Units que la menystenen constantment perquè ja no senten la necessitat de coordinar-se amb els seus aliats tradicionals, fins a la irrupció de Rússia al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, on el poder real d’influència de la UE està més debilitat que mai, com assegura un estudi del centre d’anàlisi European Council on Foreign Relations. “La UE s’ha centrat en polítiques transaccionals a curt termini, dissenyades per fer front a la crisi migratòria i l’amenaça del terrorisme en lloc de les causes subjacents de la inestabilitat”, diu l’informe.
El conflicte entre els Estats Units i l’Iran, amb el cop de gràcia que suposa per a la continuïtat de l’acord nuclear iranià, i la divisió entre europeus a Líbia retraten perfectament la impotència de la UE. La “profunda preocupació” expressada per la Unió en les seves declaracions i les crides a Washington i Teheran perquè es “desescali” la tensió són expressions que “no signifiquen res”, segons Judy Dempsey, analista del Carnagie Europe. L’estratègia electoral de Trump -utilitzant la política exterior com a cop d’efecte i cortina de fum de l’impeachment - ha jugat directament en contra dels plans i els temps europeus, encara en ple aterratge institucional.
La França d’Emmanuel Macron està decidida a marcar l’agenda europea. Amb la sortida del Regne Unit, París se sent com la gran potència militar de la Unió i pretén imposar una retòrica i unes prioritats que entren en col·lisió directa amb Berlín. Per això, Angela Merkel considera imprescindible seguir comptant amb els britànics en matèria de política exterior després del Brexit.
L’empremta de Macron també es veu en els moviments institucionals a Brussel·les per quedar-se amb la representació del lideratge internacional europeu. La intensa activitat del president del Consell, el belga Charles Michel -de la família política de Macron-, en plena crisi a l’Iran o Líbia, ha relegat a un segon pla, fins ara, la figura de l’alt representat que ha assumit Josep Borrell. Una vegada més, s’imposa la lògica de la intergovernamentalitat. Els nous líders comunitaris estan concentrats en fixar la seva pròpia agenda. Michel, antic primer ministre, està convençut que la representació de la Unió Europea s’ha d’exercir al màxim nivell. Von der Leyen també vol tenir el seu espai. Tots dos entenen que la feina del servei d’acció exterior de la UE -el cos diplomàtic creat els últims anys-és nodrir aquest lideratge amb informació, anàlisi i estratègia.
Una vegada més, la visió de les capitals és instrumentalitzar les institucions europees, com ja van fer en plena crisi econòmica, convertint la Comissió Europea en una mena de serveis tècnics encarregats de desplegar la iniciativa política de les capitals. Ara el risc és per a l’Europa geopolítica, que vol enfortir la presència global de la Unió Europea però que es concep completament des d’una lògica intergovernamental. Com més es complica el sud del Mediterrani, més vulnerable es mostra la Unió Europea.
