Decideixo Pa negre

Després de votar, esmorzo un tendre brioix en un bar sense fum. Dues dones afirmen que el món està a punt d'un cataclisme. Avui dia, el pa no val res, sentencia una de les dones. "I les tomates, pitjor", replica l'altra. Pa i tomates són el punt d'inflexió d'una corrua de tragèdies contemporànies: el jovent ha perdut els valors i viuen a cops de clic, es cansen de pujar un graó, es casen per divorciar-se, no es respecta la gent gran, no hi ha paciència, la gent corre tot el dia i les albergínies són com suro. Ara la conversa pren un vernís nostàlgic: abans dèiem bon dia, ni es parlava d'obesitat infantil perquè els nens berenaven pa amb xocolata i jugaven a pilota al carrer, sabíem viure sense mòbil ni internet, anàvem a peu a tot arreu. Angoixada pel temps que m'ha tocat viure, condueixo cap a casa. A la gasolinera, compro una barra de pa, calent i cruixent. L'ascensor em porta a l'àtic. Amaneixo l'enciam net de bossa amb un excel·lent oli andalús, l'acompanyo amb formatge francès i salmó fumat, i al DVD hi poso Pa negre mentre retuitejo per l'iPhone.

Pa negre mostra com es vivia a la postguerra. Hi busco tot el que lloaven les dones del bar. D'obesitat infantil no n'hi havia, això és veritat, més aviat molta gana, poca paciència, neguit en el viure, poc temps per al lleure, minses comoditats i grans dificultats per tirar endavant. Els nostres avis, que la van patir, mai no han enyorat aquells dies, més aviat han estat una eina educativa que els ha fet valorar, sempre més, les comoditats actuals. Recorden amb tot detall que de xocolata, poca, i el pa, dur i poc gustós.

Els avis s'han afanyat a aprendre a googlejar per estar assabentats de tot i ahir no van faltar a les urnes perquè saben el que ha costat poder votar lliurement, encara que no puguem decidir. Això sí, avui podem triar si preferim pa blanc o pa negre.