En defensa de Mas i Navarro

En tornar d'un curt viatge m'assalten les reaccions dels uns i dels altres al voltant de la cimera pel dret a decidir celebrada fa pocs dies. Em sembla observar, en llegir la premsa, que tots insisteixen massa en el que suposen que són les intencions últimes dels altres, a costa de prescindir de les conductes observades: "El que pretén el president Mas és...", "El PSC s'ha deixat enganyar per...", "En el fons, el que volen ser és..." Els judicis d'intencions no porten a res de bo.

Algú, no recordo qui, va dir que qualsevol problema, per complicat que sembli, té una solució senzilla, que sol ser falsa. La frase, per gastada que sigui, descriu amb exactitud la situació actual de les relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya. Per desgràcia correm el risc d'inclinar-nos per les solucions senzilles, farts d'enfrontar-nos a un assumpte tan endimoniat, tot i que aquestes solucions seran, segurament, falses.

Per alguns coneixedors de la història, el desafortunat episodi de l'Estatut, que inicia l'etapa en què ens trobem avui, no és sinó una estació més en el llarguíssim camí del que se solia anomenar -a Madrid- la "qüestió catalana". Una qüestió viva fins avui, i alimentada per sentiments molt complexos -pel rancor segons alguns, per patriotisme segons altres-, que marca tota la política catalana, i bona part de l'espanyola, de l'últim segle. Les vicissituds han deixat pòsits de molt divers gust en els uns i en els altres a través de les generacions, fins al punt que és impossible fer, com es diu, creu i ratlla per començar des de zero.

Durant l'últim any es produeix a Catalunya un canvi indiscutible per a qualsevol observador: per molts motius, el somni de la independència, l'estat propi, cristal·litza en un projecte que és font d'il·lusió per a molts. No sabem quants, ni ho sabrem mentre no es pugui celebrar una consulta en bona i deguda forma, sigui quina sigui la seva naturalesa jurídica; no hi ha dubte, però, que la idea de l'estat propi ha deixat de ser un disbarat. Però no és una evidència, ni una cosa inevitable. Per això els que hi entenen d'aquestes coses han insistit sempre que es tracta d'un procés tortuós i difícil amb un final imprevisible. Els partidaris de les solucions senzilles, per contra, tendeixen a convertir aquest difícil recorregut en una història de bons i dolents, i esperen que, com en els contes de fades, els bons rebin el merescut premi i els dolents -els altres- el seu just càstig. Com que la història no es pot llegir com un conte de fades, cal procurar que no siguin els partidaris de les solucions senzilles -d'un costat i de l'altre- els que escriguin el guió.

Per això crec que, en aquest moment de gran confusió, cal sortir en defensa de dos polítics que han estat el blanc de totes les crítiques: em refereixo al president Mas i a Pere Navarro, als quals conec només per la seva conducta pública. Ja sé que segurament no s'entenen entre si, però al meu parer han donat mostra de posseir qualitats, gairebé diria virtuts, molt necessàries. Pere Navarro defensa com a objectiu un estat federal, cosa que està inventat i provat, i que podria donar cabuda a les aspiracions de molts catalans, i defensa com a camí la llei, modificada si cal. Pel que fa al president Mas, el projecte del qual sembla més ambigu, ha sabut mantenir, en aigües summament revoltes, les bones formes, i ha estat un digne representant de les aspiracions dels seus electors. A més, en aquests moments de fragmentació de l'opinió pública, tots dos representen partits amb ambició de tenir un programa per a tot el país, per a un país variat i difícil com és el nostre, i no només uns pocs objectius, com sol ser el cas dels partidaris de les solucions senzilles. El PSC ha col·laborat amb el PSOE en un projecte per a tot Espanya, advocant sempre, sense èxit fins ara, per un tracte diferencial per a Catalunya. Convergència no és només nacionalista: és també l'hereva del regeneracionisme català, replegat de resultes de les coces rebudes del govern central. Per acabar, l'un i l'altre parlen, i sembla fins i tot que escolten: ¿no els sembla una meravella, això? Els acusen de vacil·lar: qui no ho faria, en terreny desconegut com estem? "El lideratge del president no funciona", diuen altres: ¿potser volen una mà dura, el bon coup de balai dels francesos?

No oblidem el que l'un i l'altre han aconseguit, amb l'ajuda de molts i malgrat l'ajuda d'altres. El president Rajoy ha admès la possibilitat de dèficits asimètrics, la idea de la reforma constitucional està en l'aire, el PSOE s'ha tornat federalista. Paraules, diran; cert, però fa un any no hi havia ni paraules. És que no han tingut més remei, diran. Esclar, però així s'aconsegueixen les coses. Esperem que no es rendeixin al desànim.

Durant el meu viatge, dedicat a presentar l'economia espanyola, ningú m'ha preguntat per aquest assumpte. Sí, en canvi, per l'atur, el creixement i l'euro. És urgent que els dirigents polítics deixin veure de veritat que la nostra situació econòmica els preocupa més que qualsevol altra cosa. En veure'ls, o llegir-los, ningú ho diria.