En defensa de Ricky Gervais
S’ha criticat Ricky Gervais des de l’esquerra, assenyalant que part de la dreta més tronada ha aplaudit el seu discurs, bàsicament pel fet que renyava la tendència de les estrelles a agrair els premis amb proclames polítiques des d’empreses que formen part intrínseca del sistema. Em sembla que això és malinterpretar l’acudit, des d’una banda i l’altra. El còmic no disparava contra les causes, sinó contra la hipocresia. Ho escrivia fa uns anys el mateix Gervais: molt sovint el tema de l’acudit no és el mateix que l’objectiu de l’acudit. I aquí l’objectiu no era el feminisme o l’ecologisme, sinó la manera com Apple utilitza l’aparador d’uns premis i la seva cartera de sèries blanques i conscienciades per netejar-se la imatge mentre segueix explotant treballadors a la Xina en règim de quasiesclavatge. Perquè el negoci de la companyia de la poma no són pas els continguts, sinó els aparells.
Per tant, quan presumptes enfants terribles de la dreta com Cristian Campos -que ni són enfants, ni són terribles, si més no en el sentit que ells voldrien- diuen que voldrien un Ricky Gervais espanyol... no saben què desitgen. Perquè ells són, per molt que els cogui, uns defensors del sistema: gent reaccionària fins al moll de l’os que intenta dissimular la seva incomoditat pel progrés amb una prosa més o menys florida i una actitud fatxenda. Intenten ensumar el geni de Gervais i es queden en versió postmoderna d’Arévalo: la gracieta contra el més dèbil, des del sistema. Pura covardia i probable acomplexament.
Un cop et donen 30 milions de dòlars per filmar i distribuir un monòleg teu, com va fer Netflix amb Gervais, transcendeixes el sistema. I ho fas perquè adquireixes el bé més preuat per a un còmic: la llibertat. La frase més repetida durant la seva intervenció als Globus d’Or va ser: “ I don’t care ” [Se me’n fot]. Aquesta manca de cotilles té molt a veure, també, amb un sistema audiovisual que -amb totes les seves mancances- acaba generant menys dependències que no pas l’espanyol, o el català. I l’altre factor clau: el respecte per la llibertat d’expressió als Estats Units. Mentre a Espanya aquest dret vagi deteriorant-se a marxes forçades, difícilment pot sorgir algú veritablement incòmode com Gervais.
Perquè la valentia d’un còmic es mesura per la seva capacitat d’eixamplar les fronteres d’allò que es pot dir públicament. I per la valentia d’enfrontar un mirall a la seva audiència. D’aquí la incomoditat de certa esquerra amb el britànic, sobretot la que viu instal·lada en el dogma de la correcció política. Potser sent que Ricky Gervais els ha fallat. Però només estava complint el seu deure. Perquè l’objectiu era la hipocresia, la de tots, inclosa la meva mentre escric aquest article en un iPhone (comprat de segona mà, en el meu minso descàrrec).
