De dèficits i ratpenats
Som al bell mig -potser a l’inici, certament no al final- de la batalla per alentir la pandèmia del Covid-19 i per mantenir les capacitats dels sistemes sanitaris. El grau d’èxit s’acabarà mesurant amb la comparació del nombre de morts (o dels anys de vida salvats) amb els de la grip del 1918. Recomano fermesa, esclar. Manifesto, però, el meu conflicte d’interessos: per edat pertanyo a un grup de risc. Em toca, doncs, expressar el meu agraïment per la solidaritat intergeneracional que l’esforç representa.
Com a economista, la primera observació que em correspon no hauria de ser controvertida: cal mobilitzar tots els recursos necessaris per parar el cop. Que són de dos tipus: els que serveixen per afrontar el repte sanitari i els que contribuiran a esmorteir les conseqüències econòmiques col·laterals. Tot reconeixent que ens ha de preocupar, i que el cop ens agafa en una situació d’endeutament que limita els graus de llibertat de què disposem, el dèficit no pot ser ara una consideració predominant.
Per a l’economia el xoc recessiu pot ser greu. Ve a confirmar la dita que la propera recessió seriosa no serà com la darrera, contra la qual ja ens hem fortificat, sinó que tindrà un origen inesperat que ens sorprendrà poc preparats. En el nostre cas l’origen han estat els ratpenats. Ara bé: per combatre aquesta recessió partim d’una circumstància favorable. És indiscutible que el seu origen és, per dir-ho així, un acte de Déu. Seria absurd que tant en relació als treballadors com a les empreses o als governs s’argumentés en termes d’incentius i de risc moral. És a dir, que es culpabilitzés i es negués solidaritat amb la justificació, o l’excusa, que un comportament inadequat (quin?) no ha de ser recompensat, o donant per descomptat que, en el cas d’autoritats públiques, la reacció serà fiscalment irresponsable. Aquest serà, per cert, un autèntic test per a la solidaritat intereuropea: si no es manifesta caldrà concloure que el projecte europeu està profundament malalt.
A nivell europeu l’actuació coordinada dels diferents estats i, molt singularment, del BCE s’hauria de regir pel principi de fer les coses com si hagués existit un mecanisme d’assegurança col·lectiva. Hi haurà pèrdues però s’hauran de repartir d’una manera socialment justa. En particular, durant el període de recessió s’hauria d’evitar la fallida d’empreses en bon estat abans del xoc.
La recessió la superarem. Com és habitual deixarà seqüeles persistents en alguna indústria (la dels creuers?). Estarem, però, més preparats per al següent embat del mateix tipus, que, amb seguretat, vindrà. Serà més fàcil, quan vingui, seguir la norma de “virtualitzar i no ajornar”, és a dir, d’avançar-se amb programari i tecnologia a les contingències ja identificades com a possibles, minimitzant així l’efecte sobre la productivitat o la despesa pública. També és previsible que llavors ja existeixin mecanismes públics i privats d’assegurança contra eventualitats d’aquesta mena.
Concloc amb una reflexió, potser prematura, sobre el repte que tot plegat representa per a la democràcia. L’experiència ens diu que les guerres i les catàstrofes reclamen un tractament amb un grau elevat d’exercici d’autoritat. Això no significa que els règims autoritaris -o simplement dictatorials- siguin millors que els democràtics per gestionar-les. Les democràcies van ser a la banda guanyadora de la Segona Guerra Mundial i de la Guerra Freda. Recordem també els treballs d’Amartya Sen assenyalant que històricament els episodis de fam han sigut molt més severs a la Xina que a l’Índia. La raó seria que una premsa lliure, com la de l’Índia, assegurava que la fam en una regió concreta no es podia ignorar. En aquesta línia cal remarcar que a la primera fase de l’epidèmia l’opacitat informativa de la Xina va fer mal. Afortunadament, el govern xinès va reaccionar i en una segona fase ha estat molt efectiu, molt més que els EUA, per exemple. Aprofitant, això sí, dues característiques que li són pròpies: la capacitat d’exercir autoritat i el que en diré un registre universal d’informació. Simplement, l’estat ho sap tot (el company de seient en un tren, per exemple).
Una lliçó d’aquesta crisi serà que l’existència d’un registre universal d’informació usable amb agilitat en situacions de crisi és necessària també per a les democràcies. Una bona democràcia no la garantirem fent impossible l’acció pública. La garantirem fent-la possible però, alhora, enfortint els mecanismes de control democràtic. Entre ells: la llibertat de premsa, la vitalitat dels poders legislatius i la neutralitat dels òrgans judicials i quasijudicials. Per a aquest tema recomano el darrer llibre ( The narrow corridor ) de Daron Acemoglu i James A. Robinson.
