La degradació

Fa una setmana que Albert Rivera va publicar les fotografies dels mestres de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca. L’acció ha provocat el rebuig d’una gran part de la població de Catalunya, no sabem si fins i tot de part de la que vota Rivera, que alguns n’hi deu haver. L’escola catalana, amb tots els seus defectes, és una part fonamental i compartida de la societat, malgrat tot el mal que li han volgut fer. En aquest context, l’acció de Rivera és una baula més d’una cadena que fa dies, mesos, anys i dècades que mou una part d’aquesta història que vivim.

L’acció de Rivera és conseqüència de la descomposició política i de la crisi d’estat que ha provocat l’independentisme, que fa que es degradin els partits i les institucions, això és evident. Mentre continuï maltractant Catalunya, Espanya s’anirà malmetent de manera inexorable; la millor prova és la pujada de Ciutadans en les enquestes. La defensa de les institucions de l’Estat ha anat acompanyada d’una degradació constant de les seves pràctiques. Sol passar: a còpia de degradar l’altre, t’acabes degradant tu. Si no saps donar una sortida democràtica i pacífica a una proposta democràtica i pacífica, acabes violentant la democràcia fins a buidar els procediments i els conceptes que l’animen.

Rivera publica els rostres dels professors, demostrant que està preparat per liderar una possible Espanya, una de molt concreta, una que tingui en la seva base l’anorreament de qualsevol tipus de diversitat. Ciutadans s’ha entrenat a la contra des de fa molt de temps i necessita la tensió que els permeti transcendir populars i socialistes. No superar-los, no: transcendir-los, perfeccionar-los i completar-los dins l’Estat. No poden pair que hi hagi diversitat en competència, el seu projecte polític necessita diversitat en submissió encara que això signifiqui perjudicar la cultura més forta, afeblint-la per manca d’espais d’intercanvi, per pèrdua de flexibilitat i per manca de possibles aportacions d’altres cultures.

L’escola els rebenta, no ho poden evitar. Els rebenta perquè representa un espai de trobada en la llengua, en la cultura i en la convivència. No suporten que sigui un model d’èxit. Abans de Ciutadans, aquest odi ja existia. Ho podíem llegir en tots els manifestos que s’anaven publicant, en els editorials i en la permanent fricció i amenaça legislativa contra el català, però, tinguem-ho clar, més enllà de la llengua, el que de debò els fa mal és que la immersió lingüística sigui pacte de convivència pacífic i de progrés, respectuós amb la diversitat. La dreta no ho podia pair perquè dreta i democràcia són dues paraules que a Espanya no casen. D’altra banda, l’esquerra caviar sentia que no podia donar ni que fos una part d’aquell triomf a CiU, els passava el mateix que a Ciutadans, que preferien renunciar a l’èxit si l’havien de compartir amb Pujol, encara que l’èxit no fos de Pujol o no fos només de Pujol.

D’exemples en trobareu a cabassos, la cadena és llarga. Els atacs a TV3, sense anar més lluny, en són una bona mostra. En un bon moment de forma, malgrat el ribot als pressupostos i tots els atacs que rep, TV3 fa un 15% d’audiència. Fins i tot un 15% els fa por. Sí, por, en realitat és més por que nosa, és la inseguretat de veure que hi ha un món que respon a unes altres coordenades culturals. Un món imperfecte però traduïble i molt més fiable que altres mons comunicatius.

A cabassos: el mateix els va passar amb la invitació de la Fira del Llibre de Frankfurt. Revisar articles i opinions d’aquell any fa esgarrifar; què s’havia cregut, aquella literatura? La manca de presència de les llengües cooficials en els organismes estatals és un escàndol al qual ja ens hem acostumat. Com també ens hem acostumat a la manca d’inversió en infraestructures que permetin un desenvolupament sostingut d’unes societats que contribueixen a les de la resta de l’Estat.

A cabassos, en trobaríem, d’articles i de declaracions, però el millor -el pitjor- del projecte cultural de Ciutadans es mostra allà on sembla que el projecte no arriba. No tan sols en els editorials i les columnes del periodisme d’estat, sinó en l’exabrupte, en aquell punt en què el desacomplexament fa que es parli amb el micro obert com si es tingués tancat. Les fotos dels mestres, les declaracions de Loquillo sobre Valtònyc, les d’Espada sobre la víctima de la Manada, el silenci vergonyós de les esquerres malabaristes...

El problema és que aquesta degradació s’ha produït a Espanya gairebé sense oposició o sense voluntat de reparació. Potser, fins i tot, sense alternativa.