Del Brexit al futur

Com molts divorcis, el del Brexit pot ser complicat. Els beneficis del comerç i la integració econòmica entre el Regne Unit i la UE són mutus. Per tant, si la UE es prengués seriosament la seva convicció que el que cal és més integració econòmica, els seus dirigents s’esforçarien per mantenir uns vincles com més estrets millor. En canvi, Jean-Claude Juncker, l’arquitecte dels mecanismes d’evasió massiva d’impostos de Luxemburg i ara president de la Comissió Europea, ha adoptat una posició ferma: “Fora vol dir fora”, diu.

Juncker argumenta que, per dissuadir altres països d’abandonar la UE, cal ser inflexible i oferir al Regne Unit poc més del que ja li garanteixen els acords de l’Organització Mundial del Comerç. Dit d’una altra manera, Europa no s’ha de mantenir unida pels beneficis que això representa, que superen amb escreix els costos. Segons Juncker, no n’hi ha prou amb la prosperitat econòmica, el sentiment de solidaritat i l’orgull de ser europeu. No, Europa es mantindrà unida gràcies a les amenaces, la intimidació i la por.

Aquesta actitud no té en compte la lliçó que hem après del referèndum del Brexit i les primàries del Partit Republicà als Estats Units: una gran part de la població s’ho està passant molt malament. Els programes neoliberals d’aquestes últimes quatre dècades potser han beneficiat l’1% més ric, però no la resta de ciutadans. Ja vaig pronosticar fa temps que arribaria un dia que aquest estancament tindria conseqüències polítiques. I aquest dia ja ha arribat.

A banda i banda de l’Atlàntic, els ciutadans assenyalen els acords comercials com una de les fonts dels seus mals. És una simplificació excessiva, però comprensible. Les negociacions dels actuals acords comercials es fan en secret i, mentre que els interessos empresarials hi estan ben representats, els dels ciutadans o treballadors n’estan totalment exclosos. Com era previsible, els resultats han sigut unilaterals: la capacitat negociadora dels treballadors s’ha debilitat encara més, i això ha agreujat els efectes d’unes lleis que ja laminaven els sindicats i els drets dels treballadors.

Tot i que els acords comercials han fomentat aquesta desigualtat, moltes altres coses han contribuït a decantar l’equilibri polític a favor del capital. Les lleis de la propietat intel·lectual, per exemple, han fet augmentar el poder de les farmacèutiques per apujar els preus. Però qualsevol augment del poder de mercat de les empreses es tradueix de facto en una baixada dels salaris reals; l’augment de la desigualtat ha arribat a la majoria de països avançats.

La concentració industrial no para de créixer en molts sectors, de la mateixa manera que creix el poder del mercat. Els efectes de l’estancament i baixada dels sous s’han combinat amb els de l’austeritat, amb les consegüents amenaces de retallada dels serveis públics, dels quals depenen nombrosos treballadors amb ingressos baixos i mitjans.

La incertesa econòmica que tot plegat implica per als treballadors, combinada amb la immigració, ha fermentat i ha creat una barreja tòxica. Molts refugiats són víctimes d’una guerra i una opressió a les quals ha contribuït Occident. Ajudar-los és una responsabilitat moral de tots nosaltres, sobretot de les antigues potències colonials.

Però, encara que molts potser ho neguin, l’augment de l’oferta de mà d’obra poc qualificada porta -sempre que hi hagi corbes de demanda normals amb pendent negatiu- a salaris mitjans més baixos. I quan els salaris no es poden o no es volen rebaixar, augmenta la desocupació. Això és motiu de gran preocupació als països que ja tenen un atur molt alt per culpa de la mala gestió econòmica. A Europa, sobretot a l’eurozona, la gestió econòmica d’aquestes últimes dècades ha sigut pèssima, fins al punt que s’ha arribat a una mitjana d’atur de dos dígits.

La llibertat d’immigració dintre d’Europa significa que els països més eficaços a l’hora de controlar la desocupació seran previsiblement els que rebran una proporció de refugiats superior a la que els correspon. Els treballadors d’aquests països n’han de suportar les conseqüències -la baixada dels sous i l’augment de l’atur-, mentre que els empresaris es beneficien d’una mà d’obra barata. Com ja es veia venir, la càrrega dels refugiats va a parar als menys capacitats per assumir-la.

Sens dubte, es parla molt dels beneficis nets dels desplaçaments de les zones més despoblades a les poblades. Potser funcionen als països que ofereixen poques prestacions -protecció social, educació, salut, etc.- a tots els ciutadans. Però als països amb una xarxa de seguretat social acceptable és al contrari.

El resultat de tota aquesta pressió a la baixa sobre els salaris i de les retallades dels serveis públics ha sigut l’estrangulació de la classe mitjana, amb conseqüències semblants a banda i banda de l’Atlàntic. Les famílies de la classe mitjana i treballadora no s’han beneficiat del creixement econòmic. Saben que els bancs van causar la crisi del 2008, però després han vist els milers de milions de dòlars que es destinaven a salvar aquests mateixos bancs, i els imports insignificants que es dedicaven a salvar les seves llars i llocs de treball. Si tenim en compte que els ingressos mitjans d’un treballador nord-americà a jornada completa (aplicat l’ajust per inflació) són més baixos que els de fa quatre dècades, no ens hauria de sorprendre gens la indignació de l’electorat.

Però la indignació a l’hora de votar no resol els problemes i pot provocar una situació política i econòmica encara pitjor. I el mateix es pot dir de la resposta al vot indignat.

Oblidar el passat és un principi bàsic en economia. A banda i banda del canal de la Mànega, la política s’hauria de centrar a entendre per què la classe política ha fet tan poc per resoldre les preocupacions de tants ciutadans. Tots els governs de la UE han de considerar ara que el seu objectiu primordial és millorar el benestar dels ciutadans. Més ideologia neoliberal no hi ajudarà gens.

Copyright Project Syndicate