El poder del foc

Aquestes setmanes hem viscut fascinats pel foc. Els carrers i la televisió s’han omplert de flames i hem sigut víctimes del seu poder hipnòtic. És el gran descobriment de la humanitat. Fa vuit-cents mil anys, l’ Homo erectus el va aprendre a fer i a dominar. I amb el foc va construir el seu futur.

Vam aprendre a caçar millor. L’escalfor de les flames ens va permetre treballar millor les eines i ens va fer més infal·libles a l’hora de matar animals. Ens va protegir dels depredadors. Ens va guarir, perquè ens va ajudar a esterilitzar, preparar beuratges i bullir l’aigua. Amb el foc vam aprendre a coure els aliments, a menjar millor. I això va duplicar la nostra esperança de vida. Ens va fer més resistents i va millorar el nostre metabolisme. I la millora del metabolisme va beneficiar el nostre sistema nerviós. El foc, per tant, va tenir un impacte directe en el nostre cervell. Va fer desenvolupar la nostra ment, que és el que ens ha fet poderosos com a espècie. Ens distingeix de la resta de mamífers i ens eleva fins al cim del regne animal. El foc ens va donar llum i escalfor. I la llum ens va donar vida nocturna. Va projectar les nostres ombres a les parets de les coves i ens va estimular a pintar. El foc ens va estalviar temps a l’hora de buscar aliments i de menjar-los. Per tant, teníem més temps per socialitzar-nos. Ens va humanitzar. El foc va enfortir el concepte de comunitat, perquè al voltant de les flames vam començar a comunicar-nos amb més complexitat. Van arribar les històries i l’ús d’un llenguatge més elaborat. Es transmetien coneixements, costums i valors. La vida en comunitat, el valor de la família, els vincles humans van fer que incorporéssim el foc als rituals comuns. I a la màgia. El foc va connectar amb l’esperit. I amb l’esperit, van esdevenir-se els rituals religiosos i funeraris. I va aparèixer una filosofia incipient. L’home es va començar a fer preguntes al voltant del foc.

Potser per això, vuit-cents mil anys després, el foc transforma en tòrrides i sensuals les llunes plenes de l’estiu i converteix en revolucionaris aquells que incendien les nits més convulses. Excita els piròmans, alimenta els faquirs i exorcitza els fantasmes. Ens recull dins de casa a l’hivern i ens fa pànic al bosc. El foc és destrucció, però evoca un poder renovador. Els rebels volen encendre la nit. Els fotògrafs capturen milers de vegades cada incendi, els veïns el graven amb el mòbil, els periodistes queden atrapats pel poder visual de les flames i els espectadors, davant de les pantalles. Bucles d’imatges cremant omplen les televisions. El taronja roent i el groc són els protagonistes de l’escena. I encara que no passi res, quedem astorats davant del ball de flames.

Fa uns dies em van preguntar per què el foc tenia aquest poder hipnòtic i no vaig saber què contestar. Ara penso que potser el portem a l’ADN. A la nostra memòria genètica. Apel·la als instints atàvics. La ràbia encén el foc. Durant milers d’anys va ser indispensable per sobreviure i per convertir-nos en qui som ara. Ens connecta amb la nostra part més primitiva. El foc ens reivindica com a éssers humans.