Demanar la ciència en un cove
BarcelonaUna mala notícia embolicada amb una proteïna. Així descrivia els virus el biòleg britànic Sir Peter Medawar. Tot i que l’enginy d’aquest científic, considerat el pare dels trasplantaments, no va sobreviure a l’explosió d’internet, la seva definició de virus té alguna cosa de visionària. De la mateixa manera que inocula el seu material genètic a l’interior de les cèl·lules perquè produeixin nous virus, el coronavirus ha injectat les “males notícies” que portava dins el superorganisme de la societat de la informació. Les notícies inicials s’han reproduït, han mutat, s’han recombinat i han evolucionat per inundar els nostres dispositius amb moltes males notícies, poques bones notícies i una bona pila de notícies falses.
Fins i tot després d’espigolar el bullici de les xarxes per descartar les notícies falses i rebutjar les informacions de menys qualitat, la incongruència i la cacofonia tresquen per totes les pantalles. En aquesta situació de saturació informativa, nou de cada deu opinadors recomanen fer cas dels experts. Però de quins? ¿Dels experts de l’Organització Mundial de la Salut que diuen que la taxa de mortalitat de la pandèmia és del 3,4% o dels que publiquen a la revista Nature que aquesta xifra és de l’1,4%? ¿Dels que anuncien que l’ibuprofèn pot agreujar la malaltia o dels que ho rebutgen perquè no hi ha prou evidències? ¿Dels que proclamen que el tractament amb hidroxicloroquina pot curar la covid-19 o dels que denuncien que aquesta recerca té errades metodològiques?
Vèncer la incertesa
Davant d’aquesta pandèmia, la societat s’ha girat i ha mirat la comunitat científica amb la cara d’un entrenador que fa sortir l’estrella de l’equip per clavar el triple de la victòria en l’últim segon del partit. A l’estrella, com a la ciència, se li demanen certeses i capacitat de resolució. El problema és que la ciència no funciona així. La ciència, per definició, no ofereix certeses absolutes sinó que proposa un coneixement sotmès contínuament a la crítica i a la revisió i que és, en conseqüència, canviant. Només amb aquesta naturalesa mutant és possible el progrés. Les discrepàncies, el dubte, la disparitat de propostes i l’escrutini constant són el combustible principal del coneixement científic, encara més quan està a les beceroles, com passa avui amb el cas del nou coronavirus. És amb el temps i a còpia de superar nous experiments i nous exàmens que la cacofonia inicial s’esmorteeix i s’arriba, a poc a poc, a un consens per selecció natural. El progrés científic, com deia Jorge Wagensberg, consisteix en guanyar independència respecte a la incertesa. La ciència és, doncs, una empresa limitada, però això no vol dir que no sigui la millor eina que tenim per afrontar la pandèmia actual. Només que no ho pot fer amb la certesa i la seguretat d’un triplista expert. Ho ha de fer a la seva manera, avançant i ensopegant a partir de la crítica, l’assaig i l’error.
La ciència tampoc és resolutiva, si això vol dir sortir al camp i encistellar un triple en l’últim segon sense haver entrenat en els últims mesos. La capacitat de resoldre problemes requereix l’experiència d’errors previs que hagin permès arribar a idees i procediments consensuats, necessita haver guanyat prèviament aquella independència respecte a la incertesa. I això vol temps. I recursos, esclar. Pedro Sánchez deia fa uns dies que totes les decisions que es prendrien en aquesta crisi obeirien estrictament a criteris científics. El problema és que la ciència espanyola és un tirador que fa anys que no entrena en condicions i que ara ha de sortir davant de milions de persones a clavar el triple de la victòria.
Una inversió pública insuficient
Des de l’any 2009 el pressupost públic destinat a recerca i desenvolupament a Espanya ha passat de 10.383 a 7.003 milions d’euros el 2018, amb mínims que freguen els 6.000 milions els anys 2013 i 2014. Un pressupost que va representar el 2018 un 1,24% del PIB i que se situa per sota del de països com Alemanya (3,13%), França (2,2%) o Itàlia (1,39%). A més, el percentatge d’execució d’aquest pressupost s’ha reduït de manera gairebé ininterrompuda des del 2006. Així, del 81,63% del pressupost que es va executar el 2009 (8.476 milions), s’ha passat a una execució del 46,81% el 2018, que deixa la despesa real en 3.278 milions, una quantitat inferior a l’executada el 2003.
Aquesta reducció sostinguda de la inversió en recerca ha exclòs en els últims anys tres projectes d’investigació sobre els coronavirus. Dos d’ells, denegats el 2016 i el 2017 durant la presidència de Mariano Rajoy, pretenien desenvolupar tècniques de diagnòstic del coronavirus de la MERS, estudiar l’eficàcia d’antivirals, analitzar la resposta del sistema immunitari enfront d’aquest virus i generar coneixement per gestionar l’aparició de nous coronavirus com l’actual. El tercer, denegat el 2019 durant la presidència de Pedro Sánchez, tenia com a objectiu construir una xarxa estatal que integrés els enfocaments veterinari, ambiental i de salut humana en l’estudi dels coronavirus.
La pandèmia actual hauria de servir, almenys, perquè la societat decideixi si vol tenir un sistema científic obligat a llançar triples després de mesos d’immobilitat o un que desenvolupi la musculatura i afini la punteria dia rere dia des d’avui mateix.
