Democràcia a cop de maça (de jutge)

El vodevil de l'ajornament i posterior impugnació de l'ajornament de les eleccions ha culminat en la inevitable sentència judicial que d'uns anys cap aquí és la que salda, en fals i de mala manera, qualsevol discussió política a Catalunya i a Espanya (i entre Catalunya i Espanya). Podem dir sense por d'equivocar-nos que la salut pública importava poc a ningú, ni als que volien mantenir la data del 14-F ni als que s'havien posat d'acord per ajornar-la, però a qui importa menys de tot és a aquest conglomerat político-judicial que opera a través dels alts tribunals, en aquesta ocasió el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). El desenllaç ha consistit en un nou cop de maça de jutge contra les institucions catalanes: hi ha tribunals que s'han pres seriosament la tasca d'impedir que es recuperi ni una mica de l'autogovern perdut amb l'aplicació del 155. Si de cas, la voluntat és de desballestar el que en queda. Recordar contínuament qui mana aquí, encara que sigui agafant-se a un recurs presentat per un qualsevol.

Tuiteja l'infatigable Joan Coscubiela que criticar la ingerència dels tribunals en les decisions polítiques és “incultura jurídica” i una “deriva antidemocràtica” que, com no pot ser altrament, compara amb “dirigents de Polònia i Hongria” (referint-se a Marta Vilalta, però com podia haver estat qualsevol altre independentista). Sense anar a l'Europa Central, els personatges com ell, de suposada esquerra amb suposat pedigrí, però que sempre estan d'acord amb les decisions judicials que reforcen la unitat d'Espanya (i que s'escandalitzen quan el seu líder anomena exiliats els exiliats), recorden aquells quintacolumnistes que no eren franquistes, en absolut, però que entenien que els tribunals franquistes sentenciaven “d'acord amb la llei”. I ho feien, per descomptat.

Alguns juristes sostenen que el que és realment discutible va ser la inacció legal davant dels ajornaments dels comicis gallecs i bascos, que també eren jurídicament discutibles. En qualsevol cas, es produeix un desajustament, o un desequilibri, entre unes situacions i altres que inevitablement duen a la conclusió que, quan es tracta de Catalunya, qualsevol motiu és bo per laminar-ne l'autogovern. Les últimes eleccions les va convocar l'encara misteriós M. Rajoy en virtut d'un 155 convertit sobre la marxa en article ariet, i aquestes venen després de mesos d'interinitat, després que el president fos inhabilitat per aquella història de la pancarta. Anem encadenant arbitrarietats i episodis ridículs, amb un deteriorament extrem no tan sols de la política i les institucions catalanes, sinó també d'un Estat que utilitza la justícia com a instrument de revenja política. Els unionistes insisteixen a culpar d'aquesta situació els independentistes, i els independentistes pugnen per culpar-se entre ells. Tenen la sort dins la desgràcia, els partits independentistes, que el comportament del nacionalisme espanyol d'estat és tan barroer que els dona la força que ells malbaraten en bregues partidistes i intrapartidistes.