The New York Times

La democràcia i els aliats

La democràcia i els aliats
29/09/2013
4 min

Els episodis d'espionatge als caps d'estat del Brasil i Mèxic protagonitzats per l'Agència de Seguretat Nacional nord-americana (NSA) són extraordinàriament greus. Res, absolutament res, pot justificar la intervenció de trucades telefòniques ni la invasió del correu electrònic dels presidents de dos països amics. Aquestes accions han violat la sobirania de dos estats i els principis més fonamentals del dret internacional. Més greu encara és el fet que les autoritats nord-americanes hagin intentat justificar aquesta agressió amb l'argument que "protegien" els interessos del Brasil i altres països. No sols van espiar la presidenta Dilma Rousseff, sinó també Petrobras, la nostra petroliera. Això demostra la falsedat de l'argument que l'espionatge es feia en nom de la seguretat nacional, un argument que ja era inacceptable.

Rousseff ha carregat directament i sense embuts contra el president Barack Obama per aquest tema i ha suspès la visita als Estats Units que estava prevista per al mes d'octubre. Ella i el país en general esperen una explicació convincent que estigui a l'altura de la gravetat de la situació. El govern brasiler està gestionant aquest cas amb la maduresa i responsabilitat característiques de Rousseff i la nostra diplomàcia. De tota manera, si aquest problema no es resol satisfactòriament, no es poden subestimar les repercussions que aquests fets poden tenir en les relacions entre el Brasil i els Estats Units.

Imagineu l'escàndol i l'enrenou que hi hauria als Estats Units si un país amic interceptés il·legalment, sota qualsevol pretext, les comunicacions privades del president nord-americà.

Què porta un país com els Estats Units, tan orgullós de la seva democràcia i el seu respecte a l'estat de dret, a vulnerar la democràcia i les lleis d'altres països? Per què el govern nord-americà creu que pot i ha d'actuar d'una manera tan injustificada contra un país amic? Què fa pensar a les autoritats nord-americans que no hi ha cap objecció moral o política per faltar al respecte d'aquesta manera a un cap d'estat o a les institucions i empreses brasileres o de qualsevol altre país democràtic?

Potser el més inexplicable és que aquesta ofensa tan flagrant hagi tingut lloc en un moment en què les relacions bilaterals entre el Brasil i els Estats Units eren excel·lents. Al llarg de la història el Brasil ha donat molta importància a les seves relacions amb els EUA, i en l'última dècada els resultats han estat magnífics. Vam acordar una aliança estratègica fonamentada en els nostres interessos comuns, alhora que preníem mesures de cara a la integració llatinoamericana i estrenyíem els llaços amb l'Àfrica, Europa i l'Àsia.

Amb aquest objectiu ben present, no vam vacil·lar davant la desconfiança i l'escepticisme que els Estats Units susciten en molts brasilers, unes actituds lligades al trauma de la participació directa dels nord-americans en el cop d'estat del 1964 i el seu ininterromput suport a la dictadura militar brasilera. (Un suport que també van prestar a altres dictadures de tot el continent.) Mai vam dubtar que aprofundir en el diàleg i estrènyer els vincles econòmics i polítics amb els Estats Units seria la millor manera de passar aquesta sinistra pàgina de les relacions interamericanes i deixar enrere la política d'ingerència autoritària.

Si ara volem conservar els grans progressos aconseguits aquestes últimes dècades en les relacions entre el Brasil i Washington, el que cal és una explicació creïble de les activitats de la NSA i una disculpa dels nord-americans. Després caldrà un canvi d'actitud que posi fi a aquestes pràctiques abusives. Els Estats Units han d'entendre que no hi pot haver una aliança estratègica seriosa entre els nostres països si un dels socis adopta l'actitud pròpia d'un conspirador.

Un episodi com aquest posa de manifest la degeneració de la governança en l'àmbit internacional, en el qual les institucions i decisions són sovint atropellades per països que confonen arbitràriament els seus interessos amb els de la comunitat mundial en el seu conjunt. Ara més que mai hem de deixar enrere l'unilateralisme, el dels Estats Units o el de qualsevol altre país, i crear unes institucions veritablement multilaterals, capaces de liderar el món d'acord amb el dret internacional i no amb la llei del més fort.

El món actual és radicalment diferent del que va sorgir de la Segona Guerra Mundial. A més de la independització de molts estats africans i asiàtics, alguns països del sud s'han modernitzat i industrialitzat, i han aconseguit importants avenços socials, culturals i tecnològics. Han adquirit més rellevància en l'escenari mundial. Els països no pertanyents al G-8 representen aproximadament el 70% de la població mundial i més o menys el 60% de l'economia. Tanmateix, l'ordre polític mundial segueix sent un club tan exclusiu com durant els primers dies de la Guerra Freda. La majoria de països del món estan exclosos de l'autèntic procés de presa de decisions.

Avui dia no té sentit, per exemple, que al Consell de Seguretat de les Nacions Unides no hi hagi cap membre permanent africà ni llatinoamericà. Ni que l'Índia no en sigui membre. El Consell de Seguretat no serà plenament legítim ni democràtic -ni acceptat per tothom- fins que no estigui format per membres de totes les regions del planeta, uns membres que no parlin únicament en defensa dels seus interessos geopolítics i econòmics, sinó que representin amb eficàcia les exigències de pau, democràcia i desenvolupament de tot el món.

Aquest episodi d'espionatge de la NSA posa també de manifest una altra necessitat fonamental: la necessitat d'una governança democràtica d'internet que contribueixi a aconseguir que la xarxa mundial esdevingui el regne de la llibertat, la creativitat i la cooperació, en lloc de ser una eina per espiar.

stats