Derbi, quin derbi?

BarcelonaNo hi ha manera. No aconsegueixo sentir aquelles pessigolles a la panxa dels partits especials. Jugar al camp del Girona em sembla futbolísticament exòtic, però en cap cas visc el partit com un derbi. Busco jugadors del club gironí en els quals concretar una hipotètica animadversió i no en trobo. Em sap greu la volença de Cristhian Stuani pel nas de David López, però és poc fonament per aixecar una rivalitat. Són massa anys i massa història per crear una rivalitat del no res. Perquè el futbol és memòria i sentiment. I la meva dosi de rivalitat la consumeixo sencera amb un únic club.

Hi ha intents (alguns benintencionats i d’altres no) de traslladar la rivalitat de sempre a una rivalitat, de segona, Espanyol-Girona. Per mostrar -encara més- l’omnipotència del Barça. És la versió nostrada de la Superlliga Europea. Estimem tant Catalunya que ens la quedem tota per a nosaltres, pensen els patriotes del club dels valors. Soc còmplice, com a part de La FIFA d’ El Club de la Mitjanit, de l’intent (en aquest cas, crec, benintencionat) de fomentar la rivalitat entre els dos “altres” clubs catalans de Primera Divisió. Però m’ha tocat formar binomi (que és allò que abans en dèiem parella) amb un actor tan “ben parit”, que diria ell, que ens hem acabat fent amics. En Fel Faixedas és una causa que em fa desitjar victòries del Girona: tot el contrari del que m’hauria de provocar.

Ara bé, hi ha una virtut del Girona que, de tant en tant, envejo: l’estimen. A nosaltres, no. I tots hem vingut a aquest món a ser estimats. Però l’amor que rep l’equip gironí és, en termes generals, tebi. L’amor del “T’estimo, però com a amic” que tantes nits de fracàs ens ha donat a alguns. Un equip simpàtic. El Girona és sucre, que diuen les criatures quan juguen.

Demà, però, no podem fer bromes. El partit és molt important perquè ens hi juguem la tranquil·litat. El pitjor local rep el pitjor visitant. L’equip aspirina en visita un amb mal de cap. Vull confiar en el meu equip però ja no sé d’on treure els arguments. El partit contra el Getafe va acabar amb el meu optimisme de la voluntat. Torno a tenir, i ja són massa anys, aquell desig d’acabar la temporada de pressa, de seguir un any més a Primera i de tornar a buscar motius per començar la temporada 19-20 amb la il·lusió innocent de l’amnèsic.