Cada cop es parla més de la possibilitat que l’economia europea entri en recessió, és a dir, que encadeni dos trimestres seguits caient. No hi ha cap organisme que ho prevegi actualment, però això no és novetat: les recessions mai apareixen en les previsions oficials... fins que passen. Però l’alentiment de l’economia europea és perceptible (només va créixer un 0,2% en l'últim trimestre), mentre que en el cas de l’economia catalana si s’aguanta és gràcies a les exportacions. Ara bé, tenint en compte que la major part de les vendes catalanes es destinen a la dèbil Europa, sembla difícil de preveure que les exportacions puguin seguir sostenint el nostre PIB molt temps més, tret que el panorama canviï.
L’economia, com el futbol, és així. De vegades es guanya i de vegades es perd. El PIB no pot pujar sempre i les recessions formen part del paisatge. Sabem que en tindrem una tard o d’hora. La clau és que siguin el menys destructives possible. I perquè això passi, com més endreçats estiguin els governs, les empreses i, en general, la situació econòmica del país, molt millor. Si fem l’exercici d’examinar com ens agafarà una recessió (tal com fa Nicola Padovan al seu article d’avui), la situació és delicada. La sensació és que, com ens va passar durant la bombolla immobiliària tot i que amb menys intensitat, una vegada més haurem desaprofitat la bonança econòmica per tenir la casa arreglada.
Tenim problemes importants per resoldre. L’accés a l’habitatge és cada cop més complicat per a capes molt importants de la població. No parlem de les persones amb ingressos baixos (que també!) sinó de parelles en què tots dos treballen en feines aparentment dignes però que no els permeten comprar-se un pis si no és amb ajuts familiars. Un altre problema: l’atur està a l’11,2%, gairebé el doble que el 2007 (quan estava al 6%). I això malgrat que tant el PIB com la renda per càpita de Catalunya sí que han aconseguit recuperar i superar els nivells previs a la crisi. Què vol dir tot això? Que els ingressos estan pitjor repartits, que hi ha més desigualtat. Per acabar-ho de complicar, aquesta recessió (que esperem que trigui a arribar) ens agafarà amb un elevadíssim deute públic, del 100% al conjunt d’Espanya, que impedirà que els governs puguin reanimar l’economia a base d’inversió.
No vull ser excessivament pessimista, però si tot això passa haurem de preguntar-nos per què els governs no han fet, un cop més, el que tocava en època de bonança econòmica. I potser també haurem de preguntar-nos si nosaltres, com a ciutadans, hi hem tingut alguna cosa a veure.
Contingut publicat originalment al butlletí setmanal de la secció d'Economia. Inscriu-t'hi aquí.
Ens ha arribat
Els dos anys d'Uniqlo a Barcelona
Divendres farà dos anys que la marca japonesa Uniqlo, exponent asiàtic de la moda ràpida i un dels grans competidors d’Inditex, aterrava a Barcelona amb la seva primera botiga després d’anys intentant entrar a Barcelona. Però aquell dia, el 20 de setembre del 2017, passarà a la història per una altra cosa molt diferent: els escorcolls en diferents edificis de la Generalitat, molt destacadament la conselleria d’Economia, edifici molt proper a la botiga d’Uniqlo, al passeig de Gràcia amb Gran Via. Les queixes sobtades de milers de ciutadans als carrers van agafar a contrapeu els directius japonesos desplaçats per a la inauguració, amb el fundador d’Uniqlo, Tadashi Yanai, al capdavant. En aquests dos anys, la botiga ha viscut altres episodis inaudits, especialment les dues aturades de taxistes, que van bloquejar el centre de Barcelona durant diversos dies, primer a l’estiu i després a l’hivern. Saben on era l’epicentre de les concentracions, oi? Sí, a la botiga d’Uniqlo del passeig de Gràcia. El mes vinent la companyia japonesa obrirà la seva tercera botiga a la ciutat, i la més gran fins ara, tal com us vam avançar al febrer. Serà al costat del Corte Inglés de Diagonal. Allà potser el panorama serà més tranquil.