BarcelonaQuan les forces vives de l’Estat es van mobilitzar ara fa quinze anys per evitar que Endesa anés a parar a mans catalanes (Gas Natural havia plantejat una opa) pocs van calcular que una conseqüència directa de l’enrenou polític i empresarial que es va generar seria una Endesa més petita. L’energètica espanyola va acabar en mans d’Enel, la gran elèctrica italiana participada per l’estat italià.
L’operació es va tancar poc abans de la gran recessió i Enel va arribar a aquella crisi sobreendeutada. La solució va ser contundent i va fer córrer rius de tinta: va descapitalitzar Endesa comprant-li les filials a Sud-amèrica per 8.200 milions. D’aquesta manera, Endesa passava a ser una empresa més petita. Però, a més, Enel va forçar Endesa a donar dos dividends extraordinaris per valor de 14.600 milions, el 92% dels quals van anar directament a mans de la matriu italiana.
Si el 2007, en plena guerra de contraopes, Endesa arribava als 40 euros per acció, actualment ronda només els 22 euros. Si les inversions de la companyia energètica eren d’uns 3.000 milions l’any 2009, el 2018 eren de 1.000 milions, al límit del que li imposen els reguladors. La seva plantilla també s’ha reduït en un terç sota la tutela italiana.
La propietat d’Endesa no té una relació directa amb el preu de la llum. En primer lloc, perquè el sector està regulat i, en segon lloc, perquè Endesa és només una de les empreses del sector. Però el fet que la propietat sigui italiana -allunyada dels clients- i amb un model tan basat en els dividends no hi ajuda gens.