16/12: Jordi Turull

L’ALARMA i l’angoixa pel trasllat de Jordi Turull a la infermeria de Lledoners accelera l’inexorable desplaçament de la vaga de fam dels presos al centre de l’escenari polític. Fins ara no hi era. Era a l’escenari emocional del sobiranisme. Però la indiferència xulesca de l’Estat i una certa sobreprogramació de l’activisme independentista mantenien la vaga de fam al marge del debat polític. Acabarà ocupant-ne el centre. En primer lloc perquè la naturalesa d’una vaga de fam comporta un increment del dramatisme: no és igual el primer dia que el que fa vint. Però sobretot perquè va al nucli de la qüestió. L’Estat vol crear una imatge violenta del sobiranisme per legitimar la duresa de la repressió en el judici als presos. Però no hi ha manera de presentar una vaga de fam com una acció violenta. Ni el més hàbil ni el més cínic ni el més mentider dels propagandistes ho aconseguiria. I encara menys quan l’objectiu d’aquesta vaga de fam no és demanar un privilegi ni exigir a l’Estat que incompleixi les seves lleis, sinó combatre una discriminació i exigir a l’Estat que compleixi les seves pròpies normes, que se salta. La força de la vaga de fam és enorme. Però amb una condició humana als vaguistes: que sàpiguen aturar-se a temps.