Desiguals del món, uniu-vos

Els desconcertats ciutadans del segle XXI hem après que la història no s’escriu en línia recta i que si ens entretenim a aprendre sobre el passat i a treure’n conclusions, podrem entendre una mica més quin pot ser el nostre futur. Enmig del desconcert d’haver vist caure estrepitosament el comunisme, esllanguir-se la socialdemocràcia i col·lapsar-se el capitalisme de la desregulació en la salvatge crisi econòmica, ens preguntem com ha d’evolucionar la nostra democràcia per evitar la fractura i la implosió socials a què pot portar la desigualtat i els populistes aventurers que l’utilitzen. Els temps són incerts i tots plegats estem una mica perduts buscant respostes satisfactòries, és a dir noves, als debats històrics sobre el poder, la llibertat, la democràcia i la igualtat. Als vells debats s’hi afegeixen com a mínim dues noves certeses compartides des de molts punts de vista ideològics i que demanen respostes urgents, que són que la desigualtat ha crescut en els països rics i que el desafiament ecològic posa en perill la nostra civilització. Ens interpel·len a tots.

En aquest panorama remogut, arriba un pensador estimulant que considera que la història és la lluita de les ideologies i la recerca de la justícia i ho explica a Capital i ideologia (Edicions62). Thomas Piketty ha escrit un nou llibre de 1.200 pàgines que després d’El capital al segle XXI -publicat el 2013 i del qual va vendre 2,5milions de còpies- busca tornar a obrir debats i donar pistes per pensar i intentar entendre el món en el qual vivim. Assegura que “la desigualtat no és econòmica ni tecnològica: és ideològica i política”, i li precisa a Marx que el fil conductor de la història de les societats humanes no és la lluita de classes, sinó la de les ideologies. D’entrada, que les idees són influents i transformadores és una gran notícia, com ell mateix s’encarrega de fer-nos notar en una entrevista que l’ARA publica fruit d’una conversa amb el catedràtic d’economia Albert Carreras.

Piketty assegura que és la lluita per la igualtat i l’educació, i no pas la sacralització de la propietat, el que ha permès el desenvolupament econòmic i el progrés humà, i concreta propostes per a la redistribució de la riquesa i l’organització de la Unió Europea. Piketty no pretén establir dogma i assegura que, “a diferència de la lluita de classes, la lluita de les ideologies es basa en la posada en comú dels coneixements i les experiències, el respecte per l’altre, la deliberació i la democràcia”, però proposa “establir una societat justa basada en el socialisme participatiu i el socialfederalisme”. Per arribar-hi, algunes de les seves idees són l’establiment d’un règim de propietat social i temporal que implica el repartiment del poder dins les empreses, un sistema d’impostos progressius sobre la renda i la propietat, la regulació col·lectiva de les emissions de carboni que permeti finançar les assegurances socials i la renda bàsica, la transició ecològica i l’establiment d’un veritable dret igualitari en l’educació. En definitiva, Piketty s’atreveix amb la formulació d’una nova forma d’organització de la globalització, que seria el socialisme democràtic en forma de “socialfederalisme”, que, després de la reducció de les desigualtats del segle XX, el retrocés de la revolució neoconservadora dels anys 80, el col·lapse del comunisme i la fallida de l’autoregulació dels mercats, s’aniria obrint camí.

L’economista francès ofereix a Capital i ideologia una visió esbiaxada de l’independentisme, que interpreta com alguna cosa així com un moviment de rics insolidaris amb tendència a la introspecció. De fet, és una lectura bastant comuna del Procés des de l’observació externa i el desconeixement de la realitat econòmica de Catalunya en relació, per exemple, a la de Madrid o el País Basc. En l’entrevista amb Carreras a Barcelona, Piketty precisa la seva posició, i afirma: “Em disculpo amb els independentistes progressistes i d’esquerres, que n’hi ha molts, si no els he escoltat i no els he llegit prou bé. No he vist, i potser no l’he llegit prou, que el moviment independentista d’esquerres de Catalunya expliqui el tipus de solidaritat fiscal, de federalisme fiscal a escala europea, en què voldria que s’integrés una Catalunya independent”. Piketty es matisa després de conèixer els augments d’impostos a Catalunya, però té raó quan assegura que en conjunt els independentistes o sobiranistes no s’han expressat amb claredat. Al moviment sobiranista, de centredreta i de centreesquerra, accelerat pels esdeveniments del 2017, encara li falta densitat programàtica. Encara li falta que els ciutadans sàpiguen exactament quines són les propostes de solidaritat fiscal, de federalisme europeista.

Piketty ha fet un llibre provocador, estimulant, que ajuda a pensar des del desconcert.