Cinema

Desirée de Fez: “Les pors compartides fan una mica menys de por”

La crítica de cinema relaciona les seves pors amb films de terror a l'assaig 'Reina del grito'

Desirée de Fez
i Xavi Serra
10/11/2020
4 min

BarcelonaA finals dels 90, quan Desirée de Fez (Barcelona, 1977) va començar a escriure crítica de cinema, aquesta era una professió majoritàriament masculina, sobretot l'àmbit en què ella es va especialitzar, el cinema de terror. Ara un dels referents del gènere a l'Estat: programadora del Festival de Sitges, directora del podcast Marea nocturna i autora de llibres sobre J.A. Bayona o el terror modern. A Reina del grito (Blackie Books) s'allunya de l'anàlisi fílmica per parlar de les seves pors més íntimes i el poder catàrtic del cinema per ajudar-nos a entendre'ns. En un moment en què es veu més cinema que mai però consumit com un producte més que valores amb una puntuació de l'1 al 10, De Fez reivindica el cinema com a experiència de vida i eina de creixement que també serveix per exorcitzar els nostres terrors més profunds.

En el llibre relaciones les teves por amb les pel·lícules que t'han marcat. ¿Que t'hagis especialitzat en el cinema de terror ha exacerbat aquestes pors o t'ha servit per dominar-les?

Les dues coses. Les pel·lícules de terror m'han provocat moltes pors però també m'han donat recursos per gestionar-les. Veure les teves pors projectades en la pantalla et permet agafar distància i analitzar-les. Això no vol dir que les pors que sents siguin exactes a les que veus, però pots trobar-hi certes claus. La meva història no té res a veure amb la de la mare de L'exorcista, però les seves pors em resulten familiars, a una escala diferent i en situacions més quotidianes, esclar.

Per paradoxal que soni, ¿el terror atreu la gent amb molta por?

Jo crec que sí. Les pors, si són compartides, fan una mica menys de por. Les persones molt porugues ens sentim atretes per la possibilitat de veure aquestes pors en la pantalla. També li passa a molta gent solitària o insegura. A més, la gent poruga no és necessàriament dèbil: pots tenir una por que et mors i alhora ser una persona molt forta.

Els teus llibres anteriors s'emmarquen en l'anàlisi o la divulgació de cinema, però aquí la protagonista ets tu i el cinema només un recurs.

Durant molt de temps he tingut complex d'inferioritat perquè no em sentia còmoda amb el que se suposava que era la crítica de qualitat. Jo sempre he volgut fer els textos molt populars i accessibles, però tothom em deia que l'autèntica crítica és la més analítica, la que no fa servir la primera persona i la que no avantposa les pròpies emocions. I llavors em van proposar fer unes columnes d'opinió i em vaig començar a deixar anar. En aquest moment de la vida em ve de gust implicar-me en els textos, en una mena de diàleg entre persona i obra. I he arribat a la conclusió que no hi ha una única manera d'acostar-se a les pel·lícules i totes són igual de vàlides.

Què han aportat les directores de terror al gènere? Com és el terror femení?

Durant molts anys jo he rebutjat l'etiqueta de mirada femenina perquè em semblava que ens estàvem autoexcloent i perquè sovint s'associava la sensibilitat femenina amb el que és delicat o cursi. Però ara penso que cal reivindicar la mirada femenina, perquè existeix. I no és una qüestió temàtica: més enllà del tema concret, ja sigui la mort, la malaltia, la pèrdua o l'embaràs, les directores de terror sempre parlen de com som d'increïblement conscients les dones tota l'estona de les coses que ens passen.

Cada vegada hi ha més directores de terror a tot arreu excepte a Espanya. El cas de Catalunya és curiós, perquè sempre hem sigut una potència del terror i no paren de sortir noves directores, però cap de terror.

Estic convençuda que això canviarà aviat, perquè la comunitat de dones a qui agrada el terror està creixent. Jo als 20 anys em sentia molt sola i no m'inspirava en el treball d'altres dones que escrivien sobre terror, que n'hi havia, però molt poques. En canvi, les noves generacions de cineastes tindran com a models directores, no només a directors. És qüestió de temps. Però tampoc passa res si a les dones que fan cinema aquí els interessen altres temes.

Expliques que hi ha pel·lícules de terror que t'han ajudat a posar fi a una relació tòxica o enfrontar-te a la mort del teu pare. Al cinema de terror se l'havia acusat de moltes coses abans però no de ser un gènere d'autoajuda.

Però el que jo faig no són interpretacions tancades de les pel·lícules, sinó lectures personals, les que a mi m'anaven bé per calmar les meves pors. I tampoc és que tot plegat sigui un exercici terapèutic, més aviat un exorcisme. En qualsevol cas, el llibre no és d'autoajuda perquè jo no dono solucions. El que sí que hi ha és una reflexió sobre com es pot arribar a controlar la por i conviure-hi. I una de les coses que m'han ajudat a mi en aquest sentit és el terror, sí, però també la família, els amics i, quan l'he necessitat, la teràpia.

També parles de com el món del terror era fins fa poc molt masculí i sovint tu eres l'única dona. ¿Creus que t'ha frenat professionalment?

Ser dona et frena en el terror i en qualsevol altre àmbit. En el meu cas, va ser una barreja de coses. Quan totes les pel·lícules que veus són d'homes, tots els teus companys de feina són homes i tots els llibres que tens a casa són d'homes, és difícil per a una noia de vint-i-pocs anys expressar la seva veu. No és que ningú t'imposi una mirada diferent a la teva, però t'acabes adaptant al que veus al teu voltant. Això va canviant amb el temps perquè guanyes experiència i la gent et mira d'una altra manera. I també amb la conjuntura, gràcies al Me Too: la situació és molt diferent ara que fa 20 anys.

stats