Desobediència i enteniment pueril

Al judici que va tenir lloc la setmana passada al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra la mesa del Parlament que va presidir Carme Forcadell, i que va donar la llum verda a la votació de les lleis de desconnexió en el famós ple dels dies 5 i 6 de setembre de 2017, el fiscal Pedro Ariche es va concedir a si mateix -en la presentació de conclusions- una intervenció de lluïment. Quan es tracta de polítics independentistes, el lluïment sol consistir a insultar els acusats com el ministeri fiscal no faria amb ciutadans normals: però amb aquests, la desqualificació i la mala bava explícita s’entenen gairebé com un deure patriòtic. De manera que el fiscal Ariche, a més d’acusar Anna Simó, Ramona Barrufet, Lluís Corominas i Lluís Guinó, així com la diputada de la CUP Mireia Boya, de desobediència, va aprofitar el moment per afirmar que havien perpetrat aquesta desobediència aviat i de pressa, a causa del seu “enteniment pueril”. Els va acusar, en resum, d’infantilisme, entès com a sinònim de poques llums.

L’infantilisme és un dels mals més estesos tant a Espanya com a Catalunya, de manera que no acaba de servir com a argument de pes per decantar les posicions confrontades entre unionisme i independentisme. Ara bé, el nacionalisme espanyolista (encara més quan es manifesta com a nacionalisme d’estat) té el mal costum d’incórrer en una prepotència estantissa que intenta dissimular la inseguretat de qui sap que ha d’abusar del poder perquè no té autoritat. No sé si això també és propi d’infants o d’adults, però és freqüent en aquesta mena de judicis.

És molt mal senyal, i el fiscal Ariche hauria de saber-ho, que l’acusador senti la necessitat de repetir una vegada i una altra que el judici que s’està celebrant no és un judici polític, i que els acusats no seuen al banc dels ídem per la seva ideologia: perquè així no es fa més que subratllar que això és exactament el que està passant. Poques coses més puerils que negar l’evidència i mostrar els peus d’una forma tan inepta. Pel que fa a desobeir el Tribunal Constitucional, val la pena recordar que els governs d’Espanya acostumen a practicar-ho amb relativa (i totalment impune) freqüència: només els executius de Mariano Rajoy, per esmentar un governant que al fiscal Ariche li deu semblar adult, en va acumular fins a trenta-quatre, d’incompliments de sentències del TC. Cap d’aquests incompliments afectava la unitat territorial d’Espanya, això és cert, però cadascun d’ells sí que posava en qüestió la seva qualitat com a estat de dret. I no tan sols això, sinó que, en la seva declaració com a testimoni en un altre d’aquests judicis que no són polítics (el dels líders de l’1-O al Suprem, del qual Carme Forcadell va sortir condemnada a onze anys i mig de presó), i a preguntes de l’advocada Olga Arderiu, Rajoy va declarar -sota jurament- no tenir notícia d’aquests incompliments. I ni Marchena ni ningú del tribunal el va cridar ni tan sols a l’ordre. Coses de la justícia i la política adultes, hem de suposar.