Desorientació
Setmana de tempesta en una tassa de te amb regust amarg. Setmana de focs d’artifici d’indignació per haver acabat acceptant les ordres de la Junta Electoral Central després d’exposar la figura de la presidència de la Generalitat a una inhabilitació d’escopeta de fira i debilitar així la dignitat de la institució.
La situació política amenaça amb una veritable tempesta de llamps i trons en una campanya electoral amb la ultradreta marcant l’agenda del debat a Espanya i una sentència als presos polítics que es va perfilant en el relat construït per les forces de seguretat de l’Estat, en una aparent conspiració amb la Fiscalia. Dos relats en línia i la determinació de l’Estat a dictar una sentència que té la força i la voluntat per imposar-se.
La més que comprensible frustració, el fet de no voler doblegar-se i la pressió dels essencialistes que no s’hi acostumen a jugar res ha portat el president de la Generalitat a una batalleta de resultats estèrils i a l’amenaça d’una querella per desobediència que pot comportar-li una inhabilitació d’entre sis mesos i dos anys. El fet és que, si arriba, la inhabilitació del president molt probablement ho farà un cop els esdeveniments que ens esperen l’hagin convertida en una anècdota.
Quim Torra manté públicament que “no hi ha marxa enrere després de l’1-O”, però la pregunta clau és si es fan passos endavant més enllà de la gestualitat i si es parla als ciutadans des de l’activisme per mantenir la cohesió emocionalment o des del lideratge de la primera institució del país per fer progressar la societat.
El rebuig de molts ciutadans a l’actuació de negació de la diversitat i d’abús de poder de l’Estat té un efecte cohesionador sobre el sobiranisme, però una política de gestos no serà suficient per mantenir, ni sobretot per fer créixer, el suport ciutadà. La gesticulació pot augmentar la desafecció general sobre la política i la desconfiança per falta d’estratègia a mitjà termini pel discurs vaporós sobre els costos.
Si Torra renuncia a ser president de tots els ciutadans, inclosos els votants del partit més votat del Parlament, es perdrà el caràcter transversal, respectuós, mestís i aspiracional del que ha sigut el moviment independentista. Si s’alimenta el component essencialista es farà impossible un sobiranisme no nacionalista capaç de créixer.
Entrades i sortides
Els presidents Puigdemont i Torra s’han vist reforçats amb la confecció de les llistes a les generals i les municipals, però amb el cost de debilitar un Govern que el president assegura que no es dissoldrà per la convocatòria d’eleccions a la tardor. De l’executiu en surt la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, amb un destí incert a l’Ajuntament, on les enquestes no li són favorables. Les interpretacions de la sortida en direcció a la Casa Gran són diverses i en alguns casos passen per una estratègia de reserva en previsió de mesos complicats a l’hora de definir l’estratègia de resposta a la sentència dels presos polítics en una institució a hores d’ara poc previsible. El moviment, però, segur que no està exempt tampoc de la urgència de presentar una candidata forta quan les municipals no havien estat desbordades estratègicament per les generals.
La zitzània
En aquest context de resistència i gestualitat d’un sobiranisme desbordat i condicionat emocionalment per la presó, s’obre una de les campanyes electorals més baixes que haurà viscut mai Catalunya. Les aportacions a la mesquinesa política estan en mans de l’oposició ferotge i humiliant de Ciutadans que ha catapultat Arrimadas a Madrid i de l’aristocràtica Álvarez de Toledo. La candidata del PP és un compendi de menyspreu que actualitza Machado: “ Castilla miserable, ayer dominadora / envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora ”.
Obligada a doblar l’aposta, immersa en la competició per l’atenció dels mitjans espanyols de la cridòria, la nova candidata paracaigudista es permet insults com dir que “els llaços són la corda lligada al coll de la meitat dels catalans”. La musa d’Aznar i Casado participa determinada en l’aposta per descentrar el PP i deixar el centre moderat al PSOE. La mentalitat de venjança passa per tots aquells que pensen diferent i, en aquest cas, Rajoy és percebut com un traïdor de les essències. Per inversemblant que pugui semblar, Rajoy és per a Casado i Álvarez de Toledo un traïdor dels principis de la dreta que cal recuperar assimilant-se amb Vox.
Serà una campanya voraç i després d’arrasar Catalunya, que només és un mitjà, les candidates hauran fet mèrits per alimentar el fanatisme des del Congrés de Diputats.