“Després d’anys en un lloc tancat, volia aire lliure”
És un d’aquells itineraris vitals tan senzills que inspiren. Per pròxim, per possible. Fa només quatre anys que corre “prenent-s’ho seriosament” i fins a l’any passat pràcticament ningú la coneixia. Però ara el nom d’Eli Gordón (Granollers, 1986) ocupa un lloc important en el món del trail. Perquè trepitja podis, com el que la va catapultar el 2017 amb la victòria a l’OCC (Orsières-Champex-Chamonix) de 55 quilòmetres, en què va sorprendre favorites com Emelie Forsberg i Amandine Ferrato. “La meva vida ha fet un gir des d’aleshores”, confessa hores abans de participar a la Mitja Pirineu. Tot i que encara ha de compaginar la seva carrera esportiva -acaba de fitxar per l’equip Salomon i està començant a professionalitzar-se- amb la feina de monitora de sala en un gimnàs a Montornès del Vallès, Gordón reconeix que aviat haurà de fer un plantejament i centrar-se en una de les dues coses.
Trobar el focus i exigir-se el màxim ha sigut la seva batalla constant. Ho va aprendre del karate, l’esport al qual va dedicar 17 anys de la seva vida. “Jo volia fer atletisme o futbol, però els meus pares van preferir que fes una altra cosa. La meva cosina es va apuntar a fer karate i, tot i que al principi no m’agradava, m’hi vaig acabar enganxant”. No combatia, feia kata, en què havia d’integrar una sèrie de moviments tècnics i aplicar-los imaginant-se l’oposició d’una contrincant. “Havies d’estar molt concentrada, era molt sacrificat perquè eren moltes hores de repetició i molta explosivitat”, descriu. Part d’aquest aprenentatge l’aplica ara a les muntanyes. “Aquesta exigència, aquest voler fer una miqueta més, també em surt quan corro”, reconeix.
La mateixa adrenalina que la va lligar durant tants anys al karate la va acabar desgastant. “Se’m començava a fer pesat estar-me tantes hores tancada en un lloc després d’estudiar o treballar. Necessitava aire lliure, respirar. Córrer per la muntanya em va donar la solució”.
Sempre li havia agradat i mentre estudiava Inefc trobava estones per acompanyar en els entrenaments una companya de classe que feia atletisme. Va ser qui l’hi va iniciar. “Amb ella vam començar a fer alguna cursa i m’hi vaig anar enganxant. Soc una mica picada, jo”, i se li escapa un mig somriure.
Va fugir ràpidament d’aquells primers quilòmetres en asfalt, farta dels cops de colze i de la bogeria pels gadgets de les sortides de meta urbanes. “Trobo molt més sa l’ambient de les carreres de muntanya. M’agrada molt més la pinya entre els corredors i l’esperit que l’acompanya”.
Aquesta energia positiva és també un dels atractius que avui la tornarà a portar fins a Bellver de Cerdanya. “La Ultra Pirineu (UP) és especial per l’organització i per la màgia del Cadí-Moixeró”. De fet, confessa que tot i que “encara” no se sent preparada ni motivada per passar-se a la llarga distància, si mai fa una ultra “serà la UP segur”. “Tots els corredors ho diuen, que sentir la música de L’últim dels mohicans a la plaça de Bagà s’ha de viure algun cop a la vida”.
La cursa, que enguany celebra el seu desè aniversari, s’ha convertit en un dels referents del calendari del trail després d’anar fent camí de mica en mica. Quan l’any 2009 la van fundar David Prieto, Pau Ylla i Joan Solà, van ajuntar 273 corredors i aquest any han tramitat 3.000 dorsals. Cavalls del Vent s’ha transformat en la Salomon Ultra Pirineu, que ha anat incorporant noves categories, com la marató, la cursa de nit -que es va córrer ahir-, un format infantil i la mitja, nova d’aquest any. És la distància que correrà Gordón -que no ha volgut carregar les cames “de més quilòmetres”-. “És un recorregut que permet córrer i que sigui una cursa ràpida em va bé. Hi arribo amb moltes ganes”. I amb la nova pressió de ser una de les favorites.
