Deu anys després

Deu anys després convé que totes les parts facin un balanç honest. Seria un gest de maduresa democràtica que els representants de totes les sensibilitats polítiques fossin capaços d’admetre un diagnòstic compartit sobre els fets sense les trampes de l’autojustificació. Seria aleshores quan Espanya i Catalunya podrien avançar en la història, que sempre s’ha imposat en bucle i amb violència, cap on els seus ciutadans decidissin, sense trampes, miratges ni xantatges de les pròpies files ni de les alienes.

Ara fa deu anys, els ciutadans de Catalunya i els seus representants, que havien aprovat l’Estatut del 2006 al Parlament, al Congrés, al Senat després que Alfonso Guerra hi passés el ribot i finalment en un referèndum, van ser expulsats del consens constitucional nascut de la Transició. I van ser expulsats d’una lectura inclusiva o simplement tan ambigua com útil de la Constitució pel mateix Tribunal Constitucional. L’alt tribunal, davant la ingenuïtat de José Luis Rodríguez Zapatero, va exercir de garant de la involució territorial i de la uniformització impulsada ideològicament i políticament pel Partit Popular i la seva rància concepció del nacionalisme espanyol, compartida amb bona part del PSOE.

Deu anys són suficients per saber que la sentència va ser el “detonant” del Procés -com accepta el mateix expresident del govern que va gosar impulsar la reforma estatutària-, i que el biaix ideològic i el menyspreu del tribunal a la realitat política, la reacció del PP i el complex dels reformadors socialistes davant dels seus propis nacionalistes espanyols van provocar una espiral que no només ha allunyat la meitat de l’opinió pública catalana del projecte d’Espanya, sinó que ha malmès la tolerància a la diferència i ha debilitat profundament la qualitat democràtica i les institucions de l’Estat.

Deu anys després, José Luis Rodríguez Zapatero parla de tornar a “la casella de sortida” per tornar a buscar un “lloc de trobada” estable amb l’argument voluntariós que “si va ser possible un cop arribar a un gran acord ho pot ser una altra vegada”.

És evident que és desitjable un acord i que les úniques eines polítiques són sempre el diàleg i les urnes, però deu anys no han passat en va per a una opinió pública catalana que, gairebé dividida en dues meitats, té una part important que ha deixat de pensar en Espanya, ha desconnectat de la voluntat històrica de transformar-la formant-ne part.

Encarar la situació actual reclama realisme a tots els actors. Catalunya no és independent, les forces pròpies es van sobrevalorar i les de l’Estat menystenir, i els errors polítics s’han succeït, però l’1 d’Octubre policial és inoblidable, així com l’arrenglerament del rei amb la repressió i la construcció d’un relat sobre la violència que ha portat a complir llargues penes de presó als líders polítics i socials de l’independentisme. Els greuges de l’Estat són encara avui un multiplicador, un dels pocs efectes cohesionadors que manté el sobiranisme.

CASELLA DE SORTIDA

És exigible honestedat a totes les parts i parar-se a pensar quan Rodríguez Zapatero diu que “som gairebé a la casella de sortida”, com si la societat catalana hagués patit una febrada, en comptes d’admetre la realitat de la desconnexió pacífica de tants ciutadans catalans que participen d’un projecte polític que es considera aliè a la reconstrucció d’Espanya, per irreparable o per estranya.

L’expresident Rodríguez Zapatero, el del talante, afirma que “l’únic espai d’esperança és la taula de diàleg” i insisteix que “s’ha de tornar a començar” malgrat la frustració d’haver “patit personalment aquella sentència”. Zapatero sosté que Espanya està construint el sistema federal i no dubta a recórrer al tòpic del respecte a la llengua catalana i la lectura dels clàssics catalans. Gran part de l’opinió pública catalana no en té prou amb el paternalisme aquell que diu que el català es parla en la intimitat i Pla es llegeix a l’estiu quan es visita la Costa Brava.

La democràcia espanyola està en una cruïlla i ni la societat espanyola ni la catalana són les mateixes que fa deu anys. Avui estan més lluny que mai i són molts els greuges, molta la distància i molts els joves de les noves generacions que no es reconeixen ni en la Constitució, ni en el sistema de partits, ni en la monarquia, ni en la manca de proposta per a Catalunya que signifiquen un PP que ha jugat amb èxit la carta de la reacció -comptant amb els tribunals i l’essència de l’Estat profund- i un PSOE que no és capaç de culminar la reforma perquè no es creu l’Espanya plural sinó que tendeix a l’homogeneïtzació i la recentralització a cada pas.

Deu anys després, la valentia de l’Espanya reformadora està per demostrar i l’Estatut del 2006 va ser l’última oportunitat de trobada per a la meitat de catalans.