Deute per a qui en vulgui

El deute públic espanyol ha assolit un nou màxim històric i, segons les xifres fetes públiques pel Banc d’Espanya, se situa en 1,162 bilions d’euros, una xifra que representa el 98,8% del PIB. Dels quatre àmbits d’administració en què es desglossa la quantitat, només els ajuntaments i les corporacions locals han reduït el seu deute en un 9,5% respecte al mes de juny de l’any passat, mentre que la Seguretat Social, l’estat espanyol i les comunitats autònomes l’han augmentat en un 7,6%, un 4,4% i un 2,3%, respectivament. D’altra banda, el Banc Central Europeu (BCE), únic comprador de deute espanyol, té anunciat que deixarà de comprar-ne abans no acabi l’any en curs. Com s’ha repetit, això és comparable amb algú que va pagant les quotes de la Visa a força d’anar ampliant cada mes (perquè el director del banc li ho permet) el crèdit de la targeta, fins que un dia li retiren la targeta i li queda un deute que s’haurà d’espavilar per pagar pel seu compte.

Com que no som economistes ni a prop fer-s’hi, no som qui per fer un diagnòstic sobre aquestes informacions. Però com que els diners per pagar aquest deute surten de les nostres butxaques, és lícit que ens preguntem si una situació tan poc encoratjadora no deu tenir a veure amb la despesa espanyola en infraestructures sovint fallides (quilòmetres d’AVE versus corredor mediterrani, autopistes de peatge fraudulentes, plataforma Castor, per citar-ne algunes) i amb el que a Espanya és la seva parella inseparable, la corrupció, que té un cost aproximat de noranta mil milions d’euros anuals, quasi un 1% del PIB, i del qual la gran majoria corresponen a casos del PP. Qui sap si això té a veure amb el fet que ningú vulgui comprar deute espanyol.