Devoradors de finals

BarcelonaQuan Diego Armando Maradona va fitxar pel Barça una de les qüestions que se li van plantejar era si el salt a Europa li produïa vertigen. La resposta va ser taxativa. De por, cap. “El futbol és únic a tot arreu, em preocuparé quan es jugui amb una pilota quadrada”, va dir l’argentí.

Amb la generació de futbolistes actual del Barça passa el mateix. Fins i tot la pilota és més rodona i dòcil que ho va ser mai amb Maradona a Barcelona. Es tracta de jugadors que demostren el seu talent partit rere partit, en el camp que sigui. I també a les finals, quan a la majoria els tremolen les cames. Saber que t’ho jugues tot a un sol partit, sense marge d’error, a vegades oprimeix i ofega; d’altres, produeix una sobreexcitació nociva. En aquest Barça, engendrat per Pep Guardiola i fet evolucionar per Luis Enrique, els jugadors s’han acostumat al cara o creu en 90 minuts. Ahir, després de superar el tràmit de Mestalla, els catalans van sumar una nova cita per fer créixer l’estadística. Tot i això, tot i tenir el millor palmarès, no són qui més vegades s’ho han jugat a tot o res.

L’escocès Kenny Dalglish, el gal·lès Ryan Giggs i l’italià Paolo Maldini encara estan lluny dels blaugranes. Són els representants de tres equips hegemònics que els van portar a jugar més finals a partit únic que ningú. Dalglish en va disputar 32, el que més de les grans lligues, i Dani Alves és el blaugrana que més s’hi apropa, 21. El fet que la Supercopa d’Espanya sigui a doble partit i la Community Shield a un, però, dóna cert avantatge als futbolistes de la Premier. En canvi, si es miren únicament les grans cites, en les quals hi ha una sèrie de partits previs per arribar a la final (Champions, UEFA, Copa i competicions de seleccions), el Barça actual s’apropa als grans noms de la història i, fins i tot, deixa molt enrere Dalglish, Giggs i Maldini. Des d’aquesta òptica, mana el madridista Paco Gento, l’únic jugador amb sis Copes d’Europa i que va disputar 14 finals durant la seva llarga carrera a Chamartín, totes de primera categoria. A la final de Copa d’enguany, Alves el podria igualar, mentre que Leo Messi i Andrés Iniesta es quedaran, si juguen, a un sol pas de fer-ho.

Alves, al capdavant

Alves podria disputar la seva vint-i-dosena final (en porta 3 amb el Brasil, 5 amb el Sevilla i 13 amb el Barça), a l’espera del que passi a la Champions. El brasiler és el jugador que més vegades s’ho ha jugat tot a una carta, malgrat perdre’s una cita com la final de Roma del 2009.

Per darrere d’Alves se situa Messi, amb 15 cites com a blaugrana (es va perdre les del 2006, Champions i Mundial de Clubs) i quatre amb Argentina. Al maig, Messi podrà igualar els registres de Xavi, que ja en du 20 (14 amb el Barça, 5 amb Espanya i una amb l’Al-Saad qatarià). Just després del futbolista de Rosario ve Iniesta, a qui les lesions van privar de ser a Mestalla i al Japó el 2009.

Liverpool, United i Milan

Dalglish, icona del Celtic i el Liverpool, va arribar a jugar 21 finals vestint els colors d’Anfield, i 11 amb les franges verd-i-blanques dels catòlics de Glasgow. Entre les que va disputar hi ha tres Copes d’Europa, amb tres triomfs, i dues intercontinentals que va perdre. En canvi, en tota la seva carrera a Anfield només va disputar una final de la FA Cup, la Copa anglesa, l’any 1986. Kenny Dalglish, que no va poder brillar tant amb la seva selecció, basa el seu inigualable currículum de finals disputades en 7 Community Shield, l’equivalent a la Supercopa a Espanya, 5 Copes amb el Celtic i 6 Copes de la Lliga escoceses. Títols menors que s’han de relativitzar quan es mira la carta de presentació de l’actual Barça.

Un full de serveis similar al de Dalglish el té Giggs, llegenda a Old Trafford durant dues dècades: va jugar 30 finals, gairebé la meitat de Community Shield. El gal·lès suma quatre finals de Champions, dos triomfs i dues derrotes contra el Barça, i va ser baixa en les dues Supercopes d’Europa que el United va perdre, contra el Lazio i el Zenit. A un altre graó se situa Maldini, emblema del Milan als 80 i 90 i que va allargar la seva carrera durant 24 anys, fins al 2009. El defensa va sumar 22 finals, dues amb Itàlia -Mundial del 1994 i Eurocopa del 2000- i 7 Champions, amb cinc títols.

Tres dècades abans, el madridista Gento va jugar 8 finals de la Copa d’Europa (6 triomfs), dues de la Copa Llatina i quatre de la Copa del Generalísimo. Al càntabre li va faltar sumar una distinció a nivell nacional, ja que no va poder disputar la final de l’Eurocopa que Espanya va guanyar a l’URSS el 1964. Lluny de Gento se situa Ladislao Kubala, que va jugar 6 finals durant la seva etapa blaugrana, una de les quals el fatídic partit de Berna contra el Benfica.

Un altre assidu en les finals va ser Johan Cruyff: 10 amb l’Ajax, una amb el Feyenoord en el seu ocàs com a jugador, i una amb el Barça, l’any 1978, just l’any que va marxar del Camp Nou. Abans, l’any 1974, es va perdre la final de Copa contra el Madrid, amb 4 a 0 per als blancs, perquè els estrangers no podien jugar la competició. Dalglish, Giggs, Maldini, Gento i Cruyff són jugadors de finals. Estan al capdavant d’una llista on també hi ha Seedorf, Buffon, Vitor Baia, Cafú, Beckenbauer o Scholes (amb un currículum similar a Giggs), i que comença a estar dominada per aquesta generació guanyadora del Barça.