Dia 12 del covid-19

No vaig fer res especial, tampoc vaig viatjar, però la setmana abans del confinament em devia contagiar. Ara em penedeixo de no haver estat molt més prudent i no haver pres per mi mateixa les mesures necessàries. No vam voler o no vam saber veure la gravetat de la situació.

Han estat uns dies molt durs, aïllada a casa meva. Vaig començar amb febre i mal de cap, un procés que molts han seguit i que per a tots comporta un patiment molt especial. Avui es compleixen 12 dies i, tot i que estic millor, encara estic dèbil. Acostumada al metge que et visita quan et trobes malament i que pren les decisions per tu, el més dur per a mi ha estat l'absència física, haver de seguir jo mateixa els criteris i anar decidint sobre la marxa mentre m'ho anaven explicant.

I això que jo he estat una persona afortunada, perquè el meu fill metge m'ha fet aquest seguiment, en la distància, esclar, però amb coneixement científic i un amor il·limitat. No puc escriure aquestes línies sense que em saltin les llàgrimes. Són dies de molta tensió i de decisions al límit, amb el maleït virus saltant als nostres pulmons sense permís de ningú.

Em costa seguir les notícies i encara em costa més seguir els polítics. No estem per a discussions, ni bronques, és el primer que haurien d'entendre, però sembla que ni tan sols en aquesta situació tan límit són capaços de remar en una sola direcció. Ara bé, hi ha una cosa que m'agradaria recordar i és que la sanitat no ha estat en aquests últims anys cap prioritat per a la política –tampoc a Catalunya–. El sistema ja estava saturat quan el coronavirus va arribar.

Pot semblar una obvietat, però la crisi és de salut pública. Impacta en l'economia o en el pla social perquè té greus repercussions, però no per això deixa de ser principalment una crisi sanitària. Per aquesta raó el més important i imprescindible és que el personal sanitari disposi dels mínims equips de protecció individual (EPI) per evitar qualsevol contagi. Tampoc aquí es va reaccionar a temps.

No es pot ni s'ha d'oblidar que estem parlant d'un personal que durant els últims anys s'ha vist fortament pressionat pels "gestors de la sanitat". Un col·lectiu la principal preocupació del qual ha estat contenir la despesa i fer més amb menys, sense preocupar-se gaire per les necessitats reals de la població ni pels encarregats de prestar el servei: metges, infermeres i altre personal sanitari.

És àmpliament conegut que en els darrers anys s'han reduït els temps de visita per pacient, o que han augmentat els casos que havia d'atendre cada metge, o que no s'han incorporat prou professionals nous al sistema. Per no parlar de la precarització dels seus contractes laborals, sovint temporals, especialment en els metges per sota de 45 anys, que a més compten amb una preparació llarga i competent, com reconeixen els mateixos informes del Col·legi de Metges de Barcelona.

Sembla com si per als gestors de la sanitat, en general tancats als seus despatxos i per tant sense contacte amb la realitat i el tracte diari amb el pacient, l'eficàcia fossin sobretot els números, les estadístiques i els controls. Sense pensar que als ciutadans el que de veritat els importa és que els atengui el seu metge, aquell professional en qui confien. I és precisament per això que són capaços d'esperar a la seva consulta el temps que calgui. Els ciutadans volem els metges però no la burocràcia que domina un sistema amb massa intermediaris. Diversos estudis han posat de manifest que en els últims anys han augmentat els gestors en detriment de les plantilles mèdiques, quan en realitat el que més necessitàvem eren aquests últims professionals.

No soc capaç de saber de quina manera es va anar gestant aquest desajustament, però sí que sé que la crisi va agreujar el problema. El ministeri de Sanitat i les corresponents conselleries van perdre, per una banda, poder econòmic i, per l'altra, es va lliurar l'organització a especialistes de la gestió que probablement hi entenen molt de números i de reducció de despeses, però no tenen experiència mèdica ni saben el que significa.

Aquests dies sortim tots a les vuit a aplaudir i és veritat que admirem els nostres metges, infermeres i personal sanitari que dia a dia es juguen la vida en la prestació de serveis. Darrere de cada un d'ells hi ha un drama, una família, una situació personal, però no hem valorat moltes d'aquestes coses fins que hem estat a punt de perdre-les.

La professionalitat dels nostres metges i infermeres no està ni ha estat mai en dubte. Fa molts anys que aquests professionals gaudeixen de prestigi al nostre país, encara que els seus salaris no es corresponen precisament amb aquest estatus. Per això demanaria més discreció als polítics, ja que determinades lloances puntuals em semblen de vegades un recurs massa fàcil i, per tant, gratuït. Cuidin per favor el personal i protegeixin-lo, no permetin que s'infectin i ajudin-los. Això sí que és una obligació.

Hem vist les orelles al llop amb una cosa que mai vam creure que pogués arribar passar. Hem patit moltes pèrdues i, de sobte, tota una generació que vivia encara activa i confiada passa a ser grup de risc. Per no parlar de les doloroses històries de les residències de gent gran. Ningú dubta que hi haurà un abans i un després i que moltes coses canviaran, però potser una de les més importants seria tornar als professionals de la salut un poder que mai se'ls hauria d'haver pres. A partir d'ara són ells els que de nou haurien de prendre les regnes de la planificació sanitària, perquè les decisions es prenguin primant criteris mèdics i no econòmics.

Un agraïment de tot cor i molts ànims.