De la Diagonal a la Meridiana
Barcelona, 23 d’abril del 2015. Davant d’un auditori lliurat entusiàsticament, un tal José Rosiñol proclama des de la tribuna d’oradors: “Salvando las distancias -els matisos sempre són importants- unos entraron por la Diagonal y otros ahora intentan entrar por la Meridiana”. El públic, cal suposar, ha aplaudit la frase històrica i després ha marxat satisfet cap a casa. Organitzava l’acte aquesta entitat neoespanyolista (de nacionalista espanyola) que respon al nom de Societat Civil Catalana.
Hi ha diversos aspectes que fan especialment infecta la frase del senyor Rosiñol. En primer lloc, cal constatar que, des de l’espanyolisme català (sigui SCC, el PP, Ciudadanos, etc.), ja fa temps que es va donar per liquidat el que podríem anomenar consens civil i historiogràfic antifranquista. Dit d’una altra manera, fa uns anys ningú -amb un cert sentit de la dignitat intel·lectual- hauria deixat anar en públic una frase tan terrible com aquesta i, en segon lloc, la sala de butaques hauria estat buida. Ara ja no és el cas. Fa una temporada llarga que, des de sectors periodístics, intel·lectuals, mediàtics, acadèmics (i pseudoacadèmics), s’ha decidit acabar amb això. Si en països europeus com França o Itàlia el consens antifeixista al voltant de qüestions centrals de la seva història contemporània s’ha respectat, sense estalviar-se debats i discussions, a Catalunya, on la construcció d’un discurs democràtic i antifranquista sempre ha estat més difícil i fràgil, aquesta estranya barreja de neofalangisme autòcton, espanyolisme reviscut, oportunisme polític i indigència intel·lectual ha considerat que era l’hora, definitiva, d’equiparar-ho tot: els independentistes (a la Meridiana) són el mateix que els franquistes, falangistes i voluntaris feixistes italians entrant per la Diagonal. El mateix tipus d’arguments han servit, i serveixen, per intentar salvar les trajectòries de personatges franquistes de primera categoria que, ai las!, van néixer al món jurant lleialtat al Caudillo i van acabar els seus dies com a promotors del liberalisme i la democràcia.
A França, el senyor Rosiñol hauria estat condemnat a la pena d’indignitat nacional i la senyora Marie Le Pen li hauria fet un parell de petons i li hauria regalat una rosa (o un llibre, de Robert Brassillach, per exemple). De fet, la seva proclama es podria aplicar a la de qualsevol col·laboracionista del 1940: els resistents/aliats entren per la Porta d’Orleans l’agost del 1944, de la mateixa manera que els alemanys desfilaven per l’Arc de Triomf el juny del 1940. És l’hora de posar-los a tots al mateix sac.
La segona constatació és a les fotografies dels actes. Una més que simbòlica representació de dirigents del Partit dels Socialistes de Catalunya riu les gràcies i ocurrències dels oradors, ben asseguda al costat dels primeres espases del Partit Popular, els màxims dirigents intel·lectuals de la societat organitzadora i altra gent afí. Em sembla inexplicable. No ho entenc. Darrere d’aquesta presència de socialistes catalans hi ha un element d’irresponsabilitat simbòlica d’una enorme potència: la participació (no sé si voluntària o no) en el trencament de la tradició política i civil del PSC. Representants d’un partit que s’honora d’haver nascut de la històrica tradició del socialisme català, d’inspiració federalista, democràtica i catalanista, van a aplaudir algú que, des del sectarisme més profund i antidemocràtic, mancat de qualsevol mena de valor cívic, té el valor d’equiparar uns col·lectius mobilitzats democràticament per un objectiu (l’independentisme) amb l’aliança feixista del 1939. Qualsevol ciutadà pot estar a favor o en contra de les mobilitzacions independentistes, pot ser un escèptic davant el procés endegat i en pot ser un crític extrem. Però només des de la perversió intel·lectual més extrema es pot jugar amb imatges històricament tan terribles com les del 26 de gener del 1939. Cal suposar que algun dels dirigents socialistes presents en aquest acte (trobareu els seus noms en les cròniques periodístiques) serà capaç de fer una mica d’autocrítica. I cito concretament aquests representants del PSC perquè, naturalment, no cal esperar res de la gent del PP i afins.
La tercera constatació, fàcil per altra banda, és la d’assistir al realineament definitiu del que podríem dir-ne el front espanyolista català. A la fi, ara ja sense complexos de cap mena, torna la “Cataluña recuperada para España” que, suposadament, va triomfar el 1939 i que l’any 2015 es torna a posar en marxa per denunciar els mateixos mals que patia el país i que van justificar l’operació quirúrgica (diguem-ho així) del 1936: Catalunya ha estat segrestada per forces antidemocràtiques (les que volen desfilar per la Meridiana) sota la mirada benvolent i còmplice de les institucions públiques de l’autonomia (tan perillosament irresponsables com la Generalitat d’octubre del 1934). Com que no és qüestió de cridar a sometent l’exèrcit i l’Església (el temps no passa en va i no hauríem de dubtar del compromís democràtic de la gent que participa del projecte de SCC; però això de jugar a les equiparacions té aquests riscos), ara la bandera és la Constitució, el patriotisme constitucional i, sempre, sempre, sempre, Espanya.
Anys d’adoctrinament nacionalista a les escoles, de malgastar recursos públics en polítiques clientelars i ideològicament marcades, uns mitjans públics lliurats a la propaganda més desaforada, la infiltració del Mal en totes les esferes socials; aquests són els vells i gastats arguments del 1936 i 1939, adaptats als nous temps, per les llumeneres de SCC i altres grups similars. Ho escrivia l’agost del 2014: l’ase dóna voltes a la sínia sense parar, repetint les passes fetes, una vegada i una altra. Som a l’abril del 2015 i continuen al mateix lloc, donant voltes a la sínia, rumiant els arguments del 1939 i, els més erudits, recordant la terrible sentència de Luys Santa Marina (jo també sóc capaç de comparar el senyor Rosiñol amb aquest falangista insigne): “Se empezó con juegos florales, y sardanas, y se ha terminado inmolando juventudes en el Ebro. Y esto no puede volver”. El 1939 es va fer manu militari. El 2015 amb una crida a l’espanyolisme català perquè es mobilizi a les urnes. El Mal a combatre, però, és el mateix el 1939 i el 2015.