El diàleg silenciós i agressiu de Picasso i Picabia

BarcelonaEl diàleg de l’obra de Pablo Picasso amb altres artistes s’ha convertit en els últims anys en una mina per revisar el seu llegat. Després que tres exposicions al Museu Picasso exploressin els seus vincles amb Edgar Degas, Santiago Rusiñol i Salvador Dalí, la Fundació Mapfre obre avui la mostra Picasso-Picabia. La pintura en qüestió. “Ens permet veure un Picasso més gamberro del que és habitual i un Picabia més formal”, diu el director de l’àrea de cultura de la Fundació Mapfre. “Mentre que Picasso resol els seus problemes artístics pintant, dins la pintura -afegeix-, Picabia mira com capgirar-la, i la mostra ens permet veure com els dos artistes es posicionen en moviments d’avantguarda com el surrealisme i el dadaisme”. La mostra inclou més de 150 peces, entre pintures, dibuixos, gravats, fotografies i documents, i la comissària, la conservadora del Centre Georges Pompidou, Aurélie Verdier, ha fet una feina precisa i profunda i alhora molt eloqüent per a tots els públics.

Salvant les distàncies entre els dos artistes, les comparacions flueixen, amb troballes com l’espai que comparteixen una pintura iconoclasta de Picabia feta amb cordills i textos i una guitarra de Picasso feta amb paper de diari i claus. També hi ha les dones amb mantellina de l’un i de l’altre, i el cop d’efecte final: Picasso no va voler traspassar mai la frontera de l’abstracció, però els seus últims retrats masculins tenen una sintonia curiosa amb les pintures de punts de Picabia, que va morir 20 anys abans que el seu col·lega.

La ciutat de Barcelona també va jugar un paper destacat en les vides dels dos artistes. En el cas de Picabia, hi ha va trobar refugi durant la Primera Guerra Mundial, va publicar la revista avantguardista 391 i va exposar a la Sala Dalmau el 1922. Així mateix, quan Picasso va tornar-hi amb els Ballets Russos el 1917 es van trobar almenys una vegada, als toros, com es va poder saber gràcies a una postal que l’artista malagueny va enviar al poeta Guillaume Apollinaire.

La relació entre Pablo Picasso i Francis Picabia, que era de pare hispanocubà i mare francesa, no va estar exempta de dificultats. Com diu la comissària, va ser “intermitent”. Per a Aurélie Verdier, va estar feta de “silencis”. Van ser dos artistes que “es van ignorar agressivament”. “No és una història com la de Picasso i Braque -explica-, sinó que es troba en els intersticis i fins i tot de manera inconscient”. Per a la Verdier, Picabia va ser un artista “provocador” i la relació personal que va tenir amb el malagueny va ser “asimètrica”. “Quan Picabia diu a la revista 391 que Picasso és l’únic pintor que mereix la seva atenció, s’ha d’agafar amb pinces”, explica Aurélie Verdier. “Picasso es feia dir Picabia quan es volia retreure alguna cosa a si mateix i deia que Picabia sempre en feia un gra massa perquè no sabia fer prou”, subratlla la comissària. A més, la fama “planetària”, com diu també Verdier, del malagueny va provocar la gelosia de Picabia. “Hi havia amistat entre ells però també hi havia recel, sobretot arran de la gran celebritat de Picasso. Però des de fa uns 40 anys també hi ha interès per l’obra de Picabia, que s’ha convertit en un artista d’artistes”, explica. En qualsevol cas, els dos artistes van tenir un tret en comú: no es van adherir al moviment surrealista pel seu “individualisme ferotge”.

Una heterogeneïtat “extrema”

La mostra compta amb la col·laboració especial del Museu Picasso de París i forma part del projecte Picasso-Mediterrània. Abans de Barcelona es va poder veure al Musée Granet, a Ais de Provença, que és coproductor de la mostra. “La relació entre Picasso i Picabia sempre va existir però fins ara ningú s’hi havia interessat gaire”, diu Aurélie Verdier. “El fil conductor de la mostra és la seva extrema heterogeneïtat, sembla que hi hagi 10 artistes diferents: Picasso deia que el pitjor enemic d’un artista és l’estil i crec que aquesta afirmació li hauria agradat a Picabia”.

Tot i així, ha exclòs del recorregut el moment inicial en què els dos artistes van coincidir en una exposició a la galeria Berthe Weill el 1904 perquè Picabia, que provenia d’una família benestant, encara no era un artista modern i feia una pintura deutora de l’impressionisme de Sisley i Pissarro, i comença amb el primer moviment que van tenir en comú, el cubisme. “Picabia arriba a la modernitat uns cinc anys més tard, amb unes obres que estan considerades com a òrfiques”, explica la comissària.

El segon àmbit de la mostra està dedicat al paper central que els objectes van tenir en l’obra dels dos artistes entre els anys 1912 i 1917-Picabia els va servir com a ready made -. A continuació es pot veure com en paral·lel al moment que Picasso va tornar al classicisme, Picabia va trobar en les màquines una analogia amb la figura humana, com quan converteix una bombeta en el retrat d’una dona, i també va fer servir les fotografies.

La mostra també recull el moment de màxim contacte entre els dos artistes, quan van coincidir a la Costa Blava a mitjans dels anys 20. Aleshores Picasso navegava entre el postcubisme i el classicisme i Picabia va realitzar una sèrie de pintures de falsos enamorats coneguts com a monstres. Per acabar, abans dels últims retrats picassians i les pintures abstractes de Picabia, la mostra inclou una sèrie de retrats dels dos artistes dels anys 30 i 40. Picasso-Picabia. La pintura en qüestió estarà oberta fins al 13 de gener.

L’home màquina

El poeta Guillaume Apollinaire va ser una figura cabdal per a la definició del cubisme i l’orfisme, una tendència derivada en què predomina el color. A l’exposició apareix representat amb dues obres als antípodes l’una de l’altra. Mentre que Picasso li va fer un retrat de tall classicista, Francis Picabia el va homenatjar convertint-lo en una màquina. La inscripció afirma que el poeta mai morirà del tot.

Quadres com guillotines

L’àmbit dedicat a l’afany dels artistes de les avantguardes d’“assassinar la pintura” és el més radical. La Guitarra, de Picasso, datada el 1926, manté l’essència de l’instrument però els materials són extremadament pobres. L’artista malagueny havia expressat el desig d’“enfonsar fulles d’afaitar als angles del quadre” perquè qui l’aixequés es tallés els dits.

Dones experimentals i ‘kitsch’

Francis Picabia va treballar en la dona que protagonitza Habia II en dos moments, pels volts de l’any 1938 i set anys després. A diferència de Picasso, afirma que “tot el que era moral en art és mort” a causa de les convulsions polítiques del moment. Els seus retrats femenins estan inspirats en les dones dels cartells del cinema i hi combina la figuració més convencional amb detalls abstractes.

Retrats íntims i polítics

Aquest Retrat de Dora Maar està datat a París el 23 de novembre del 1937. Al catàleg de la mostra es parla dels retrats de Pablo Picasso d’aquests anys des de la perspectiva que formen part de la seva intimitat i, alhora, reflecteixen el clima polític del moment, amb esdeveniments tràgics com la Guerra Civil i l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Picasso també parlava de les seves models com “ocells tancats en una gàbia”.