Junot Díaz: "Som fills d'un apocalipsi dur i amagat"

BarcelonaFins ara ha publicat tres llibres: els reculls de contes Drown (1996) i el recent I és així com la perds (2013), a més de La maravillosa vida breve de Oscar Wao (2008), premi Pulitzer. ¿L'experiència autobiogràfica és l'arrel de la seva obra de ficció?

Com a escriptor se'm fa impossible racionalitzar l'impuls de la creació. Vaig viure en una família en què els secrets eren més importants que la comunicació. La cultura en què vaig créixer estava molt traumatitzada per la dictadura de Trujillo. El pare formava part de la policia militar del dictador: era un d'aquells homes insuportables capaç de tenir cinc amants mentre vivia amb la mare. Potser l'arrel del que escric és la manera de conviure amb tots els silencis que m'ha tocat aguantar.

A La maravillosa vida breve... l'Óscar fuig de la realitat gràcies als còmics i la ciència-ficció.

Això és perquè els còmics de superherois parlaven sovint de dictadures, i la ciència-ficció parteix gairebé sempre d'un trauma enorme. En aquella època, en canvi, la tele no en parlava gens. Al cinema una de les úniques excepcions va ser Bananas , de Woody Allen.

Una de les primeres sorpreses que va tenir quan va arribar als Estats Units amb sis anys va ser descobrir que hi havia "una mitologia bèl·lica que ho presidia tot". McCarthy fa anys que escriu sobre l'apocalipsi.

Si el joc és la guerra, al final t'espera l'apocalipsi. No és un fenomen només nord-americà. Tots els pobles de les Amèriques som fills d'un apocalipsi dur i amagat.

El fil conductor de tots els seus llibres és el Yunior. Fins a quin punt és un alter ego de Junot Díaz?

Crec que tots hem tingut moltes experiències vitals. El Yunior representa les diverses vides que he viscut: la de nen dominicà, la de l'immigrant fool -de qui tothom es burlava-, la del noi de barri, capaç d'embolicar-se en totes les merdes, i finalment la del que va acabar anant a la universitat i va descobrir que tenia talent per a les coses intel·lectuals, per ser supernerd .

Entre llibre i llibre deixa passar força anys. ¿És per la implicació personal en tot el que escriu?

Hi ha molts tòpics sobre això, i jo els compleixo tots: sóc molt perfeccionista, mandrós, tinc por i sóc triplement autodestructiu. A més, jo necessito convertir els meus personatges en familiars; m'he de passar quatre o cinc anys perquè em diguin una paraula. El patró del llibre I és així com la perds era explicar l'etapa femellera del Yunior. The rise and the fall . Ell mateix acaba arrencant-se el cor i destruint-lo. Aquest és el primer llibre que el Yunior escriu des de la vulnerabilitat. Hi parlo, sobretot, del fracàs.

Hi ha una distància de 14 anys entre el primer relat, El sol, la lluna, les estrelles (1998) i l'últim, Manual d'amor de l'infidel (2012).

Com a escriptor he canviat molt, durant aquests anys. Ja no escric així, però l'homogeneïtat es dóna perquè havia de mantenir les regles que jo mateix m'havia marcat.

Hi ha contes molt durs, com aquells en què explica el càncer del germà del Yunior, el Rafa. L'experiència de la immigració és un dels vincles entre tots ells.

Ser immigrant significa conèixer la solitud. Quan tens un germà amb càncer també et sents sol, però no tant. Jo escric sobre el que veig. Per mi, un llibre que no s'enfronta amb la riquesa social dels pobles, ciutats i països on vivim no té gaire interès. Un autor que m'encanta és Herman Melville: tot i que és genuïnament americà i viu al segle XIX, ell ja reconeix que la immigració és absolutament normal.

Quins canvis ha notat, en el panorama literari, en aquests gairebé vint anys de trajectòria?

Si els escriptors fossin jugadors de futbol americà diria que cap d'ells corre com abans. Tothom va a mig gas i escriu com un pop writer . També han canviat els hàbits de lectura: el múscul de la concentració s'ha debilitat. ¿Hi ha algú capaç de llegir quatre hores sense mirar el Facebook o el Twitter?