“Dibuixar la portada del 'New Yorker' em causaria terror”

BarcelonaQuan era petita, el millor moment de l'any per a Sonia Pulido era el primer dia d'escola. No perquè li agradés molt estudiar o retrobar-se amb les amigues, sinó perquè sempre li regalaven un plumier nou de dos pisos. “Veure tots els llapis de colors impecables i ordenats era un sensació meravellosa –recorda amb nostàlgia–. Avui encara em passa que vaig a botigues de belles arts i papereries i, quan veig tot el material ordenat cromàticament, em sento al paradís. És porno per a dibuixants”.

Fa unes setmanes aquesta il·lustradora barcelonina i establerta al Masnou va guanyar el Premio Nacional d'il·lustració. El jurat del premi n'ha destacat "l'extensa trajectòria a escala estatal i internacional" i una "versatilitat" que abasta "novel·la gràfica, il·lustració editorial i publicitat". El que més la va sorprendre, diu, van ser les mostres d'afecte i felicitacions que va rebre dels companys. “És que soc molt tímida i no acostumo a anar a presentacions ni festivals perquè les reunions socials em generen angoixa, de vegades fins i tot me'n vaig sense dir res –explica–. Així que veure de cop 200 missatges al mòbil i sentir tot aquest caliu va ser molt bonic”.

A finals dels 90, quan Pulido va començar a fer els primers treballs, la il·lustració era un món majoritàriament masculí. Recorda un cert paternalisme en el tracte dels companys i els editors que li feien encàrrecs, però ho atribuïa més al fet de ser “la nena nova” que al masclisme del sector. “Érem molt poques –recorda–. Admirava molt Laura Pérez Vernetti i Ana Juan, eren els meus referents. Quan ens vèiem era molt especial”. Ara és ella la referent d'una generació que va créixer amb les seves il·lustracions de premsa, llegint còmics com Duelo de caracoles (Sinsentido) o els seus llibres il·lustrats. Una generació, per cert, on les dones ja no són l'excepció. Ella mateixa ho veu a les classes que imparteix en màsters i postgraus d'il·lustració, on “una majoria aclaparadora” d'alumnes són dones. “La cosa serà si aquestes dones entre 25 i 35 anys, amb una gràfica increïble i idees molt potents, podran seguir en primera línia d'aquí deu o quinze anys, quan la precarització del sector i les mateixes circumstàncies vitals potser facin que es plantegin un canvi en l'estil de vida”.

Dibuixar per canviar el món

Aquesta i altres qüestions són les que Pulido i més il·lustradors abordaran a partir d'aquest dimarts al Bill Festival, l'edició digital de la trobada anual que organitza l'Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya (APIC) i que aquest any té com a eix temàtic el potencial de transformació social de la il·lustració en àmbits com el feminisme. Sobre aquest tema ha reflexionat Pulido en treballs com el recull de biografies de dones excepcionals Mujeres bacanas (Catalonia, 2017) i Mujeres bacanas latinas (Catalonia, 2019), però també en la seva feina més habitual, la d'il·lustradora de premsa. “Hi ha alguns articles que ja tenen el feminisme com a punt de partida, però en els que aborden altres temes jo també intento que hi hagi la màxima diversitat racial i d'edats i fer una representació com més igualitària i integradora del món millor”.

A Pulido no se li escapa la ironia de compaginar els seus projectes feministes i les columnes de Javier Marías a El País, que va il·lustrar durant deu anys. Però assegura que mai es va sentir incòmoda amb un article de l'escriptor. “Potser encara no estava tan sensible amb el feminisme com ara –comenta–. Sí que hi havia temes que m'interessaven més o menys, però recordo una temporada que dibuixava molt Rajoy i Aznar i m'encantava, perquè era supercrític amb ells. Pensa que jo era molt joveneta i quan em van encarregar les seves columnes em van dir “Javier Marías és Déu” i que si ell estava content jo tindria feina a El País”. En tot aquest temps, Pulido només va parlar amb Déu un dia que se'l va trobar passejant per Sant Cugat. “El vaig reconèixer i m'hi vaig presentar, va ser molt amable i cordial”, diu.

La seva temporada a El País va ser un moment clau per a la formació de Pulido com a il·lustradora. Però l'altre va ser començar al mercat nord-americà. “He notat un salt qualitatiu molt gran i tinc la sensació d'haver crescut molt com il·lustradora, sobretot pel fet de treballar amb directors d'art, que és una figura en general molt absent a la premsa espanyola”, comenta. Allà ha col·laborat amb les capçaleres més importants, entre d'altres The Wall Street Journal, The Washington Post, The New York Times i també la prestigiosa New Yorker, un dels seus grans referents. “Dibuixar la portada del New Yorker em causaria terror, potser perquè la tinc molt idealitzada. El primer encàrrec que em van fer el vaig patir com pocs, però després són treballs amb molt de feedback. Arran d'il·lustrar la prèvia d'un concert, el músic em va escriure per convidar-m'hi. Era a Nova York, esclar, però igualment fa il·lusió. I també em va escriure Ethan Hawke perquè li havia agradat molt una il·lustració meva d'una ressenya per a una pel·lícula seva i me'n volia comprar l'original”.