Dictadura

No és fàcil escriure ni parlar quan se sent por. El Tribunal Suprem dels EUA i el Tribunal Europeu de Drets Humans fa temps que parlen de l’efecte descoratjament - chilling effect - per descriure la situació que es produeix quan les autoritats persegueixen desproporcionadament conductes socials legítimes, de manera que les persones s’atemoreixen i renuncien a dir el que pensen per por de ser perseguides també.

Cal saber que el que busquen les autoritats amb aquests comportaments és estendre el seu poder censurant allò que els incomoda. Per això, en una societat democràtica és essencial una tolerància generosa del dret de manifestació i de la llibertat d’expressió, perquè si no s’opera d’aquesta manera, l’autoritat no troba entrebancs en les seves actuacions i no es produeix la crítica ciutadana que els governants han de suportar i de la qual han d’aprendre. La democràcia es construeix amb l’opinió de tots, amb un necessari debat públic que porti solucions. No imposant les majories, sinó arribant al consens entre tots, de manera que les solucions ens permetin viure en harmonia. L’acció dels Parlaments i dels governs ha de ser coherent amb aquests debats. El contrari és la dictadura: mana una minoria d’escollits i tothom calla, o la seva veu no té cap ressò.

Arribar a la dictadura, malauradament, és massa fàcil. Un govern que gaudeix de majoria absoluta al Parlament, que aplica la disciplina de vot de manera inapel·lable i que margina constantment les minories s’està comportant de manera despòtica.

El més preocupant és que darrerament, potser per poca tradició democràtica o per incapacitat d’escoltar, dialogar i transigir, un gran nombre de persones pensen que si tenen la majoria es poden imposar a la minoria i s’ha acabat. No és qüestió de posar exemples, que estan en el cap de tothom, malgrat que cal dir que quan la gent pensa en els exemples, gairebé sempre li venen al cap només aquells que li molesten, és a dir, les situacions en què es troba en minoria o es veu incapacitada d’imposar la majoria. Si en canvi té eines de poder per imposar la majoria, se sent decebuda quan tribunals o autoritats internacionals li diuen que no té raó. Aparentement, l’autocrítica i el pensament empàtic no estan de moda. I molt menys quan s’imposa el populisme, que consisteix precisament en convèncer la gent amb missatges ofensivament simples i maniqueus per aparentar majories democràtiques.

El populisme amenaça les nostres societats en aquesta època més que en els darrers 75 anys. Però la culpa no és només d’alguns -massa- polítics, sinó també d’alguns ciutadans. Són tots aquells que inventen malnoms per esmentar a qui no pensa com ells, creant de facto un enemic. Els atribueixen molt ràpidament característiques odioses que produeixen rebuig entre la població per engreixar la tropa d’adeptes, característiques que acostumen a ser sistemàticament falses.

Són els mateixos que sempre fan interpretacions ideològiques de qüestions purament tècniques, la qual cosa és particularment freqüent en matèria jurídica. Un tribunal, algun jurista o senzillament algú expressa una opinió sobre un cas concret, i a partir d’aquí l’obsessió de tanta gent no és mirar d’entendre el que ha dit, sinó qualificar ideològicament -amb molta rapidesa- qui ho ha dit. En el millor dels casos et diuen traïdor. En el pitjor, enemic. En qualsevol cas, se t’esborra de la llista de persones a escoltar.

Caldria que tothom fos ben conscient que per aquest camí no només ens acostem a la dictadura, sinó que l’exercim de manera efectiva. Quan es produeixen aquestes actuacions, molts comencen a sentir por de parlar i dir o fer la seva, exactament igual que quan qui amenaça és l’autoritat, com he explicat abans. A partir d’aquí, aquestes persones callen, fan el mateix que la resta i esdevenen invisibles. Algunes, per manca de reflexió, passen a formar part del ramat. És el més còmode. D’altres pateixen en silenci i, finalment, algunes són objecte de persecució social, en forma de marginació i de vegades directament amb violència física.

Tot això ho saben molt bé els que atien el populisme des de l’autoritat. Busquen només aparentar majories per assolir el seu objectiu, que finalment és un de ben simple: manar sobre una societat. Alguns volen manar per imposar la seva visió del món, però d’altres, l’enorme majoria, volen arribar al poder només per enriquir-se. Fora bo no oblidar-ho la propera vegada que, en qualsevol conversa quotidiana, algú ens identifiqui un enemic social.