Aprendre a viure de forma diferent
Mentre disputava la Race Across America 2010, una prova ciclista extrema que recorre els Estats Units de costa a costa, Diego Ballesteros va patir un atropellament que li va provocar una greu lesió medul·lar. Quan encara era a l’Hospital de Badalona, on va passar set mesos, es va posar a veure les finals de la NBA, en què els Lakers de Pau Gasol es jugaven el títol contra els Boston Celtics. Els pronòstics no eren favorables als californians. “Tenia tant de dolor que vaig prémer el botó perquè em subministressin morfina i al cap d’una estona em vaig quedar adormit sense veure com acabava el partit”. De la victòria de la franquícia de Los Angeles, Ballesteros no se’n va assabentar fins l’endemà. “Quatre dies més tard vaig rebre una trucada d’algú que es deia Pau i preguntava per mi. Em vaig negar a posar-me al telèfon perquè no tenia ganes de parlar amb ningú, però va insistir tant que no vaig tenir més remei que posar-m’hi. La sorpresa va ser que aquest Pau no era cap altre que Pau Gasol, que em trucava per interessar-se per la meva recuperació i animar-me. Va ser un detall immens que no oblidaré mai”.
La trucada va empènyer Diego a reinventar la seva vida. “Em vaig posar com a objectiu anar en handbike fins a Londres, on Pau Gasol havia de ser banderer dels Jocs Olímpics. Volia demostrar-me que l’accident no acabaria amb mi. El repte era molt gran”, recorda Ballesteros, que ara compagina els entrenaments amb aquesta bici, que s’impulsa amb les mans, amb conferències i col·loquis, com per exemple un en què va participar dissabte a l’Sport Business Symposium de l’Hospitalet de Llobregat. “Un atropellament em va deixar en cadira de rodes. Tot i això, soc afortunat. Hauria d’estar mort i no ho estic; ha de ser per alguna cosa. Procuro no pensar en el que no puc fer i dirigeixo la meva energia cap al molt que em queda per fer. Miro les muntanyes del Pirineu amb anhel, m’encantaria caminar-hi. M’entreno gairebé cada dia”, diu.
“Crec que sense esforç no hi ha recompensa, i que tot esforç té la seva recompensa. Em sento estimat. El meu lema és Voler és poder. El meu dia a dia és molt complicat, perquè la limitació de no poder caminar no és la més difícil. Vaig haver d’aprendre a viure d’una manera diferent, però vull pensar en l’ara i no en el passat. No renuncio a les coses que m’importen. La vida no és un camí senzill: hem de donar el millor de nosaltres per superar els obstacles”, resumeix Ballesteros.