La difícil supervivència d'empreses i autònoms

BarcelonaTornen les restriccions socials anticovid i torna el debat sobre com evitar que la crisi de salut i de gestió sanitària posi en més risc la viabilitat d'una ja estantissa economia. Encara que sigui recurrent, és un debat tan inevitable com necessari, i encara amb molts dubtes. La qüestió, però, no pot ser enfrontar les dues realitats, com si fossin excloents. D'una banda, tothom ha d'entendre i acceptar que no podem posar frívolament vides en joc ni podem arriscar-nos a un nou col·lapse hospitalari; entre altres motius perquè una agudització dels nivells de contagis i morts acabaria portant mesures de tancament més dràstiques que al capdavall serien encara pitjors per al món econòmic. D'altra banda, però, la racionalitat en l'actuació preventiva sanitària, reduint al màxim la interacció social en els espais on fins ara hi ha hagut més laxitud i per tant més contagis (bars, restaurants i zones de lleure en general), s'ha d'intentar que suposi una estocada letal per al mínim nombre de negocis, empreses i autònoms. Com s'ha dit, i està be insistir-hi, la responsabilitat governamental és doble, doncs: salvar vides i salvar llocs de feina.

Davant la situació d'absoluta incertesa epidemiològica, sense saber quan hi haurà vacunes o tractaments d'anticossos, no és gens fàcil trobar el punt d'equilibri entre aquests dos objectius. Perquè, des del punt de vista econòmic, com adverteixen pimes, cambres de comerç i patronals, i com temem els sindicats, la situació s'està deteriorant fins a un punt que, en molts casos (es parla d'un de cada cinc negocis en risc, un percentatge molt més alt en el sector de la restauració, i un 50% de negocis amb problemes de liquiditat), pot ser de no retorn. El panorama de persianes abaixades que comencen a presentar moltes ciutats, pobles i polígons industrials és certament preocupant. Com també ho són el retard i els entrebancs amb què una Europa dividida està ensopegant a l'hora d'engegar el paquet d'ajudes per a la reconstrucció. La lentitud és exasperant.

L'extensió inicial dels ERTO subvencionats va ser un encert tot i la incapacitat d'actuar massivament amb rapidesa. Però l'Estat no té capacitat financera per allargar indefinidament una política així. No està clar com ho pagarà. De manera que si no s'actua per altres vies l'atur pot ser, en massa casos, la nefasta continuïtat dels ERTO. El govern Sánchez preveu que la creació d'alguns nous impostos i la lluita contra el frau fiscal servirà per sumar 6.847 milions d'euros extres a les arques de l'Estat. Però en realitat posa tota la confiança en la injecció europea, que confia que no vagi lligada al dèficit, cosa que no està gens clara. La veritat és que tot sembla estar força en l'aire. La fragilitat es palpa i, com és sabut, l'economia és en bona mesura una qüestió de confiança, que és precisament el que ara falla davant la imprevisibilitat absoluta de l'evolució de la pandèmia. Altres mesures en estudi, com ara la rebaixa dels lloguers per llei, són armes de doble tall: poden ajudar a salvar negocis, sí, però també poden perjudicar algunes rendes particulars, i judicialitzar implica alentir. En tot cas, els sectors més afectats reclamen ajudes directes, uns estímuls que, en el terreny macroeconòmic, són els que propugna l'FMI. La responsabilitat de l'Estat i la Generalitat és aterrar i concertar aquesta política.