La dificultat de ser artista a Palestina

La creadora Shuruq Harb (Palestina, 1980) afirma que sempre ha treballat “amb molt pocs mitjans i amb poc suport”. La seva situació va canviar fa poques setmanes després de rebre el premi de la Fundació Han Nefkens i la Fundació Antoni Tàpies per a la producció de videoart. Harb, que viu entre Ramal·lah (Cisjordània) i Amman (la capital de Jordània), podrà dur a terme un nou projecte amb més comoditat, però és una artista autoexigent i sap que el procés creatiu li tornarà a suposar un repte: “Has de tenir l’habilitat de no repetir-te, de dir més amb cada nou treball i de refinar-te”, subratlla. “El seu llenguatge visual ha anat creixent i té una poesia pròpia”, afirma el mecenes Han Nefkens. “Té una narrativa diferent de les que hem vist i la temàtica de les seves creacions és captivadora”, subratlla.

Davant les dificultats de fer art en un lloc en guerra permanent, Shuruq Harb treu suc del que té més a prop i parla del seu entorn a través dels objectes i de com circulen: el protagonista de The keeper és un venedor ambulant d’imatges descarregades d’internet, des de Saddam Hussein fins al famós de torn, i la de The White Elephant és la nòvia d’un lladre que roba cotxes a Israel i que després els ven a Palestina. “Quan surto al carrer em torno més social; els meus germans no volen venir a comprar amb mi perquè saben que em posaré a xerrar molta estona amb els botiguers”, diu Harb. És cert que la seva feina pot recordar la d’un reporter que a poc a poc es guanya la confiança del personatge que vol retratar, però molt sovint està feta amb filmacions trobades a la xarxa.

El nom de Shuruq Harb va sortir d’una llista de 30 creadors proposada pels scouts de la fundació. “La nostra idea és donar suport als artistes donant-los els mitjans de produir una obra nova i trobant-los plataformes a escala mundial per exposar-la”, explica Han Nefkens, que també posa en relleu l’atenció “personalitzada”, gairebé familiar, que dediquen als artistes que premien. Així, el nou treball de Shuruq Harb es podrà veure a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, el Centre d’Art Contemporani NTU de Singapur, el Wiels de Brussel·les, el Museu d’Art i Disseny Contemporani de Manila i el Centre d’Arts Jameel de Dubai. Els directors d’aquests centres van formar part del jurat del guardó i tenen la llibertat de decidir com exposar l’obra. “Elegir el guanyador va ser difícil, perquè els imaginaris dels artistes que viuen a l’Àsia occidental o central i els paràmetres de producció són molt diferents respecte als d’Occident”, diu el director de la Fundació Antoni Tàpies, Carles Guerra. “El treball de la Shuruq va ser el que va respondre millor als dubtes que teníem”, subratlla.

Queda poc perquè Shuruq Harb exposi la seva feina, per primera vegada, a Manila el febrer del 2020. Per això l’ha concebut “per capítols” dels quals no vol avançar cap detall. A cada nova exposició incorporarà parts noves. “M’agradarà veure com l’obra ressona en els diferents llocs i com es nodrirà de les experiències que hi tindré”, explica l’artista. La peça arribarà a la Fundació Antoni Tàpies l’octubre del 2020 i l’exposició coincidirà amb una altra mostra d’un artista que també rep el suport de la Fundació Han Nefkens, l’afganès Aziz Hazara, que podrà fer una residència de treball fora del seu país gràcies als 15.000 euros que Han Nefkens li cedeix del premi Montblanc que la fundació va rebre fa unes setmanes.

El guardó de Shuruq Harb també porta a parlar de la difícil situació de Palestina: “Emocionalment ha sigut molt difícil, per la decepció d’una revolució que no es va produir i la tirania que va venir després”, diu. El Caire era el centre del món cultural àrab, però després de la caiguda de Hosni Mubarak l’escena artística a Egipte va patir un daltabaix: “El finançament ha canviat des de l’esclat de la guerra de Síria i la Primavera egípcia: ara hi ha molts menys diners i per als artistes egipcis és impossible aconseguir-ne encara que vinguin de fora. L’escena egípcia sempre va ser independent però ara el govern es vol desfer dels espais independents perquè vol tenir un control total”. Mentre l’escena egípcia fa esforços per sobreviure, els diners s’han traslladat a Dubai i els països del golf Pèrsic. “El que tenen en comú els artistes de tot arreu del món àrab és que s’han de desplaçar per poder treballar”, explica l’artista.

La Primavera Àrab i la guerra de Síria han fet passar el conflicte israelianopalestí a un segon pla: “Rep menys atenció, i ara Palestina està en una situació políticament molt fràgil”, explica Harb. Pel que fa al món de l’art, critica que la institucionalització del sector ha perjudicat la producció: “Tenim edificis que han costat molts diners, però hi ha menys suport per als artistes”, conclou.